En Luigi és colomenc!

Divendres vam celebrar a escola la festa del color blau. El canvi sobtat que ha fet el temps aquesta setmana ens ha dut l’estiu de sobte, quasi a traïció. El sol, la xafogor i les temperatures salvatges són ara el pa nostre de cada dia. A l’escola, ja fa alguns dies que ens ruixen amb la mànega d’aigua, i a casa cerco consol a la piscina inflable.

Els pares tenen altres mecanismes de defensa: les rabes de calamar, els pintxos oliosos, les patates braves banyades en allioli i les canyes de cervesa. Però no sempre funciona. Ahir, per exemple.

Érem a Santa Coloma –bressol dels meus ancestres paterns-, fent temps perquè ens canviessin les rodes del cotxe. Eren quarts de quatre i sèiem en la terrassa d’un bar especialitzat en caracolillos con caldo. M’havia de prendre un gelat de maduixa, però ràpidament vaig desertar al bàndol de la colola. La suor em queia a raig, així que em vaig fúmer de patac dues llaunes per revifar-me.

En adonar-nos que érem a un pas de morir víctimes d’un cop de calor, vam fugir rabent a la recerca de l’aire condicionat del primer supermercat que vam trobar: un Carrefour de barri. Com era petit i feia estona que ens hi estàvem sense intenció de comprar-hi res, vam guillar dissimuladament a la botiga del davant: una sabateria molt ben climatitzada, i encara més tard vam passar per un Dia, un Sorli i el mercat municipal.

De tornada al taller, vaig tenir una gran alegria. El papa ja m’havia advertit que ens canviarien les rodes en Luigi i en Guido, però jo no m’ho acabava de creure... fins que el vaig veure! Se’m van obrir un ulls com taronges... No me’n sabia avenir... Heus ací la millor prova del nostre encontre: una foto.