Sense que jo en sabés res i en contra de la voluntat del papa, la mama m’ha fet espanyol.
I com es pot fer un espanyol? us demanareu. Doncs fent-se un carnet que es diu Documento Nacional de Identidad (DNI).
Te l’has d’anar a fer a la Policia espanyola, la Policia Nacional. Des que en Serés és regidor de Governació, funcionaris d’aquest cos es desplacen a Alella periòdicament per “acostar-ne la gestió” i “facilitar-ne la tramitació”. S’hi instal·len a Can Lleonart, per a major greuge dels qui foren destacats defensors de les llibertats de Catalunya, els germans Salvador i Francesc Lleonart.
Tot això a la mama li semblava molt còmode:
- “Què, tio? No t’entenc: no vols fer-li el carnet al teu fill i llavors voldràs agafar un Ryan Air i anar de viatge fora d’Europa amb ell...”
El pare objectava que ja hi hauria temps de fer-me el carnet.
- “Tinc l’esperança que el primer carnet que s’haurà de fer sigui el català, perquè per al 2014 espero que serem independents. No vull que el tinguin fitxat tan d’hora. A més, no és obligatori fer-se’l tan petit”.
Res de res. La mama em va fer passar pel Fotoprix i l’endemà ja emplenava les meves dades a la cartilla i sucava el dit en tinta per registrar les meves empremtes. El que els espanyols ignoraven és que jo ja sabia signar. Em van tractar d’analfabet: “No sabe”.
I tant què en sé! Vaig agafar el retolador i vaig escriure el meu nom. A-R-Ç.
I ja vam tenir sidral. Pel que per a mi era una ce trencada com una casa de pagès, per a ells era una essa vulgar i corrent. La mama hi va haver d’intervenir i recórrer a la partida de naixement: “¿Qué no lo ve? Es una sé trancada”.
Però aquí no acaben les meves topades amb l’imperialisme uniformitzador. La setmana següent tenia una nova cita, a quarts de nou, per recollir el carnet.
Vaig arribar puntual, acompanyat del pare, però a Can Lleonart no hi havia cap policia. Vam esperar tres quarts d’hora, i el pare no se’n va poder estar:
- “Ja era hora, portem gairebé una hora esperant-los”.
- “Nuestro trabajo empieza a las nueve y media”.
- “S’equivoca. Vau citar els nens abans de les nou per anar a escola”.
Arribat el moment d’arreplegar el carnet, li van dir al pare:
- “Firme aquí conforme lo ha recibido”
- “I per què no el feu signar a ell, ja que l’heu fet venir?”
Bé, i amb aquest agre intercanvi de paraules hauria acabat la història si no fos perquè aquell mateix vespre, repassant les dades del carnet, vam detectar-hi una errada: en comptes de nascut el vint de setembre, la funcionària de torn m'hi va posar el dia vuit. Quan es tracta de desxifrar altres llengües es fa palès que els espanyols sí són analfabets!
Aquesta matinada ha fet molt de vent. L'aire ha tombat alguns testos i ha fet caure les fulles de la palmera. Hem sortit a fer el tomb pel bosc i hem vist, entre els arbres esqueixats, el Pi Bord. Li ha caigut una branca que fa la mida d'un arbre de 30 o 40 anys. Aviat amb aquest tronc tan llarg i nu semblarà un plomall, i no pas un arbre monumental.
Des de gener de 2007, una plaga assola les palmeres d'Alella: l'escarabat morrut. És un insecte que prové del nord d'Àfrica i que té predilecció per dues de les varietats més esteses al Maresme, la datil·lífera i la fènix canariensis. L'escarabat aprofita les èpoques de bonança i temperatura agradable per fer la migració, s'introdueix al tronc per l'ull de la palmera i hi pon els ous. Mesos més tard -deu, onze, un any, aproximadament- es fan evidents els símptomes. Els ous han eclosionat i la nova generació d'escarabats, de dins estant, es van cruspint la palmera. Quan les fulles decauen ja no hi ha res a fer; ja és massa tard.
I allí es va quedar, a sol i serena, esperant la seva hora. Ha passat un any i, la veritat, no sabem si reviscolarà mai. Algunes setmanes després de la intervenció, la palmera es va treure, tota sola, la benda. Dos brots tendres van aixecar-la fins a fer-la caure. Vam pensar que eren les últimes batanades abans de la mort. Però no.
- Qui viu a Borredà?
Sense que jo en sabés res i en contra de la voluntat del papa, la mama m’ha fet espanyol.
De tots els actes programats conjuntament pel nucli local de la CAL i l'Ajuntament, jo em quedo amb l'espectacle Somnis d'Alícia -L'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll- de la companyia Teatre Nu. Es tractava d'una mena de cercavila que anava avançant pels carrers del centre urbà de la mà d'una nina gegant articulada una mica histriònica. Tenia una mena de gadgetocoll i tan aviat plorava com reia, xisclava, s'arronsava o esclatava de joia... Al final, vaig oferir una mandarina al seu conill per recompensar-li el fet de tenir tanta paciència.