Ditmo de la notxe

Com taral·lejava el Nuñito de Força Barça, a mi, com a l’Archibald, també m’agraden els llums i l’ambient de l’Up and Down. Potser hi han contribuït els documentals sobre els hàbits nocturns del leopard que em fa veure el papa, però estic convençut que ha estat més cosa del cordó umbilical i de la naturalesa de dona pantera que de tant en tant encara exhibeix la mamita. Sigui com sigui, el cas és que m’agrada transnuitar.

Ho porto a la sang. I quan sóc a Borredà sense tutela paterna, com aquests dies, experimento una transformació similar a la d’en Goku les nits de lluna plena. No em surt la cua, però els rínxols se m’estarrufen i un instint primari s’apodera de mi i em fa giravoltar i anar conill fins que se m’esgota la bateria. I això pot ser fins ben entrada la matinada.

Aquests dies no hi ha qui em pari. L’avi ja fa temps que es resigna, acota el cap i marxa a dormir a la meva habició, mentre jo, sorneguer, ocupo el seu lloc al llit de l’àvia. No prou content amb aquest martiri, aquests dies he desplegat els meus rampells cancarrubinesos de nen consentit a tort i a dret.

Abans d’ahir li tocava el rebre a l’avi amb una sessió de pessigolles als peus a les tres o les quatre de la matinada... Juas, juas, juas... I en els dies successius hi ha hagut per a tothom: als tiets Marianna i Romànic els vaig despertar amb uns bons brams de fura desconsolada, a la tieta Rosa l’he trompejada sense compassió i a la besàvia Montserrat li he etzitat sense remordiments –i sense cap visió de futur, tot sia dit: “tu a Borredà, no!”. Collons, com les gasto, eh?