Espanyol jo? Què ascos!

Sense que jo en sabés res i en contra de la voluntat del papa, la mama m’ha fet espanyol.

I com es pot fer un espanyol? us demanareu. Doncs fent-se un carnet que es diu Documento Nacional de Identidad (DNI).

Te l’has d’anar a fer a la Policia espanyola, la Policia Nacional. Des que en Serés és regidor de Governació, funcionaris d’aquest cos es desplacen a Alella periòdicament per “acostar-ne la gestió” i “facilitar-ne la tramitació”. S’hi instal·len a Can Lleonart, per a major greuge dels qui foren destacats defensors de les llibertats de Catalunya, els germans Salvador i Francesc Lleonart.

Tot això a la mama li semblava molt còmode:

- “Què, tio? No t’entenc: no vols fer-li el carnet al teu fill i llavors voldràs agafar un Ryan Air i anar de viatge fora d’Europa amb ell...”

El pare objectava que ja hi hauria temps de fer-me el carnet.

- “Tinc l’esperança que el primer carnet que s’haurà de fer sigui el català, perquè per al 2014 espero que serem independents. No vull que el tinguin fitxat tan d’hora. A més, no és obligatori fer-se’l tan petit”.

Res de res. La mama em va fer passar pel Fotoprix i l’endemà ja emplenava les meves dades a la cartilla i sucava el dit en tinta per registrar les meves empremtes. El que els espanyols ignoraven és que jo ja sabia signar. Em van tractar d’analfabet: “No sabe”.

I tant què en sé! Vaig agafar el retolador i vaig escriure el meu nom. A-R-Ç.

I ja vam tenir sidral. Pel que per a mi era una ce trencada com una casa de pagès, per a ells era una essa vulgar i corrent. La mama hi va haver d’intervenir i recórrer a la partida de naixement: “¿Qué no lo ve? Es una sé trancada”.

Però aquí no acaben les meves topades amb l’imperialisme uniformitzador. La setmana següent tenia una nova cita, a quarts de nou, per recollir el carnet.

Vaig arribar puntual, acompanyat del pare, però a Can Lleonart no hi havia cap policia. Vam esperar tres quarts d’hora, i el pare no se’n va poder estar:

- “Ja era hora, portem gairebé una hora esperant-los”.

- “Nuestro trabajo empieza a las nueve y media”.

- “S’equivoca. Vau citar els nens abans de les nou per anar a escola”.

Arribat el moment d’arreplegar el carnet, li van dir al pare:

- “Firme aquí conforme lo ha recibido”

- “I per què no el feu signar a ell, ja que l’heu fet venir?”

Bé, i amb aquest agre intercanvi de paraules hauria acabat la història si no fos perquè aquell mateix vespre, repassant les dades del carnet, vam detectar-hi una errada: en comptes de nascut el vint de setembre, la funcionària de torn m'hi va posar el dia vuit. Quan es tracta de desxifrar altres llengües es fa palès que els espanyols sí són analfabets!