Un altre cop al metge

Ostres, quin ensurt! Avui divendres a quarts de dotze la mama ha trucat el pare perquè em vingués a recollir. L’han telefonada de l’escola perquè la Mònica m’havia llançat sorra a l’ull. La Yulanda m’ha fet les primeres cures amb sèrum fisiològic, però no estava segura que no hagués quedat allotjada cap pedreta a la parpella. He plorat molt.

Jo ja em creia “escurat”, però just abans d’entrar a la consulta el papa m’hi ha trobat restes. “Què farà el metge?”, em demanava. “No res, mirar l’ull amb un vidre i prou”, em responia el pare. “I per què amb un vidre? Marxem, marxem”, li deia jo.

Al principi, un cop a dins, m’he confiat. He reconegut l’espai i les metgesses i he somrigut. Feia pocs dies que hi havia anat a la revisió dels 3 anys i en guardava un bon record: 83 centímetres d’alçada, 13 kilos de pes i una tita en perfecte estat de revista (amb una miqueta de mató, però).

Em pensava que em farien despullar. I ca! Només de veure’m s’han abraonat sobre meu i m’han estirat a la llitera, a traïció. El pare n’ha estat còmplice i entre tots tres m’han immobilitzat, m’han obert l’ull i l’han ruixar amb una xeringa. “Poqueta aigua, poqueta aigua!”, els suplicava. Al final, la doctora Vicente ha cridat “victòria!” i ens ha mostrat orgullosa la pedreta que duia entre els dits.

Extirpat aquell cos estrany, ens n’hem tornat a casa. Per a mi ja ha començat el cap de setmana. I és clar, he cridat tant, he plorat tant i he fet tanta força per resistir-me a les cures que m’he quedat sense esma. Ja fa una hora que dormo al fufà de casa.