I allí es va quedar, a sol i serena, esperant la seva hora. Ha passat un any i, la veritat, no sabem si reviscolarà mai. Algunes setmanes després de la intervenció, la palmera es va treure, tota sola, la benda. Dos brots tendres van aixecar-la fins a fer-la caure. Vam pensar que eren les últimes batanades abans de la mort. Però no.

Força mesos més tard, va sortir de la letargia i va donar llum a noves palmes. Només ha brotat pel forat, com si volgués tapar la ferida oberta. Malgrat aquests símptomes, no les tenim totes. De tant en tant, per l'hort encara trobem capolls d'escarabat. Si són nous o si són vells, no ho sabem...   

Espanyol jo? Què ascos!

Sense que jo en sabés res i en contra de la voluntat del papa, la mama m’ha fet espanyol.

I com es pot fer un espanyol? us demanareu. Doncs fent-se un carnet que es diu Documento Nacional de Identidad (DNI).

Te l’has d’anar a fer a la Policia espanyola, la Policia Nacional. Des que en Serés és regidor de Governació, funcionaris d’aquest cos es desplacen a Alella periòdicament per “acostar-ne la gestió” i “facilitar-ne la tramitació”. S’hi instal·len a Can Lleonart, per a major greuge dels qui foren destacats defensors de les llibertats de Catalunya, els germans Salvador i Francesc Lleonart.

Tot això a la mama li semblava molt còmode:

- “Què, tio? No t’entenc: no vols fer-li el carnet al teu fill i llavors voldràs agafar un Ryan Air i anar de viatge fora d’Europa amb ell...”

El pare objectava que ja hi hauria temps de fer-me el carnet.

- “Tinc l’esperança que el primer carnet que s’haurà de fer sigui el català, perquè per al 2014 espero que serem independents. No vull que el tinguin fitxat tan d’hora. A més, no és obligatori fer-se’l tan petit”.

Res de res. La mama em va fer passar pel Fotoprix i l’endemà ja emplenava les meves dades a la cartilla i sucava el dit en tinta per registrar les meves empremtes. El que els espanyols ignoraven és que jo ja sabia signar. Em van tractar d’analfabet: “No sabe”.

I tant què en sé! Vaig agafar el retolador i vaig escriure el meu nom. A-R-Ç.

I ja vam tenir sidral. Pel que per a mi era una ce trencada com una casa de pagès, per a ells era una essa vulgar i corrent. La mama hi va haver d’intervenir i recórrer a la partida de naixement: “¿Qué no lo ve? Es una sé trancada”.

Però aquí no acaben les meves topades amb l’imperialisme uniformitzador. La setmana següent tenia una nova cita, a quarts de nou, per recollir el carnet.

Vaig arribar puntual, acompanyat del pare, però a Can Lleonart no hi havia cap policia. Vam esperar tres quarts d’hora, i el pare no se’n va poder estar:

- “Ja era hora, portem gairebé una hora esperant-los”.

- “Nuestro trabajo empieza a las nueve y media”.

- “S’equivoca. Vau citar els nens abans de les nou per anar a escola”.

Arribat el moment d’arreplegar el carnet, li van dir al pare:

- “Firme aquí conforme lo ha recibido”

- “I per què no el feu signar a ell, ja que l’heu fet venir?”

Bé, i amb aquest agre intercanvi de paraules hauria acabat la història si no fos perquè aquell mateix vespre, repassant les dades del carnet, vam detectar-hi una errada: en comptes de nascut el vint de setembre, la funcionària de torn m'hi va posar el dia vuit. Quan es tracta de desxifrar altres llengües es fa palès que els espanyols sí són analfabets!

Segons l’avi, la picada de la medusa explicaria la diferència de comportament entre els viatges a Sardenya i Itàlia.

- “La medusa li devia parir una picada que el va deixar ben tou. Li devia descarregar les bateries. Sinó, no m’ho explico”.

Quadrophenia

Aquest diumenge (19 abril) he ajudat el pare a fer una mica d’endreça al pati de davant de casa. Hem recollit les caques dels gossos, hem escombrat la sorra i els pèls, i hem fregat el pedrís amb la mànega. També hem endreçat les bombones de butà i hem canviat de lloc la moto.

Fins ara, havia estat sempre a la intempèrie, per bé que coberta amb una lona: un sac per al rescat de ferits d’alta muntanya que el pare es va endur en certa ocasió del refugi dels Engorgs, al Puigpedrós, i que el sol i la pluja han fet malbé.

- Oooooooh, quina moto més maca!

No l’havia vista mai, sempre tapada. És una Vespa de 125 cc de color negre, una scooter com les dels mods britànics dels anys 60 que sortien a la pel·lícula de Franc Roddam, però sense tants retrovisors. És més velleta encara que la xagueta, molt més. Va pertànyer a un dels fills d’en Josep, el company de la tieta Fina. El pare l’hi va comprar per 25.000 pessetes fa deu o dotze anys, quan treballava de cambrer al Nit i Dia.

La vam ben netejar i la vam posar de nou a cobert. Abans, però, i durant una bona estona, el papa m’hi va passejar amb ella. La conduïa jo, però sense engegar, ja que està malalta i l’hem de dur al mecànic. Com la xagueta. A veure si amb una mica de celo es pot curar.

M’han deixat sol

Malparracats! Els pares han marxat una setmana de vacances a Occitània i m’han abandonat amb els avis de Borredà, però no se m’ha encongit el cor. I ca!

Ans el contari, la tria ha estat voluntària i plenament conscient. Ells ja em deien: vols venir amb la furgoneta dels tiets a veure animals, o prefereixes quedar-te a Borredà?

I doncs, què es pensaven? A Borredà, forever and ever. Ja tindré temps d’anar a veure esglésies i rostir-me sota el sol la reserva africana de Sigean.

Temporalment és com si fós orfe, però estic més content que un gíngol. En primer lloc, m’he estalviat d’anar a l’escola, i això ja és molt perquè no tinc cap necessitat de fer totes aquelles rucades que m’hi obliguen a fer.

Des de divendres he instaurat l’anarquia horària. Me’n vaig al llit a quarts de quinze, em llevo a l’hora que em rota i cardo unes migdiades maratonianes… i pobre qui em vulgui corregir, perquè li cardo quatre crits i queda distret.

Aquests dies, lluny de qualsevol disciplina, sóc el rei de la casa i tothom es plega als meus designis. L’avi fuig a refugiar-se a la fusteria, i la iaia compleix les més ordres complaguda. Omplo a vessar la banyera sempre que vull, menjo a la carta i sempre que em dóna la gana, em passejo despullat tot el sant dia i faig ballar tothom al ritme que més en plau. Sóc a casa els avis, però és com si jo fós el més gran. Perquè mano jo.

Picat a la consola

No sabeu fins a quin punt m’assemblo a la mamita! Quedaríeu esparverats. No només són els rínxols ‘pelopolla’, la mida extraordinària dels nostres pavellons auditius o les rauxes cancanrubineses.

Els gens són els gens, i cada cop tinc menys dubtes que enlloc de músculs, nervis i venes, el meu teixit corporal es compon de xips, píxels, circuits i plaques base.

En l’avantsala de l’inici del Bdigital Global Congress d’aquest dimarts a Barcelona –al qual no s’hi ha pogut resistir la mama-, ha tingut lloc el meu bateig de foc. I és que m’he passat bona part del cap de setmana amorrat a la Play 2.

Des de la més tendra infància m’hi he sentit plenament familiaritzat i he manipulat amb una desimboltura insultant tots i cadascun dels electrodomèstics i aparells electrònics que he tingut al meu abast, ja sia a l’hora de posar i treure un DVD, de visionar un power point, de fer anar el ratolí de l’ordinador o de regular l’amplificador del home cinema. Ara bé, he de reconèixer que en això de la consola era tot un neòfit. De fet, ni tan sols tenia notícia de la seva existència.

I ha estat gràcies al tiet Romà –àlies ‘Romànic’- que l’he descoberta. L’hi dono les gràcies més sinceres, de debò. Mercès al seu mestratge i al curs intensiu introductori al qual em va sotmetre, he passat en poques hores de ser un beginner qualsevol a esdevenir un jugador consumat que ha inscrit el nom d’aquest tàndem invencible amb lletres d’or en la nòmina de rècords del Súper Pang.

Vam passar tota la tarda de diumenge xalant i petant bombolletes com a bojos a la pantalla del televisor. No us podeu imaginar com em frisava cada cop que superàvem un nivell i s’obria una nova pantalla. Tot eren calfreds, tremolors, xiscles i salts compulsius. Imagineu-vos com devia anar la cosa que vaig acabar estirat, de boca terrosa, i fent-me pipí a sobre. Ben bé igual que aquells nens japonesos que patien atacs epilèptics veient dibuixos animats.

Torna Romànic, que els papes no em volen posar més “el joc”.

38 graus Celsius

Després d’un cap de setmana propi d’un ós convalescent en estat d’hivernació, els esdeveniments noticiables s’han precipitat en cascada. Sé que no he estat a l’alçada i que segurament he defraudat la vostra set d’informació, ja que han estat moltes les peticions i les súpliques que m’heu fet aquests dies perquè actualitzés els continguts del bloc. Em sap greu però aquesta apagada digital no ha estat deliberada, sinó que ha estat induïda per un inoportú episodi de febre que ha disminuït les meves aptituds físiques i intel·lectuals.

Aquesta raó de força major, i no cap altra, m’ha privat de plasmar la crònica dels darrers dies, en què certament s’han produït dos fets absolutament extraordinaris: el retorn a casa de la tieta Marianna procedent dels Estats Units, i l’arribada al món d’en Max.

Després d’una cura pal·liativa d'urgència a base d’un còctel de medicaments (ExpectoDhu i Apiretal), austeritat en la dieta i una purga intestinal amb vòmits i caguetes inclosos, torno a la primera línia d’aquesta tribuna de premsa.

A cagar!

Oh well, what a rainy day! Com canta amb crits estridents el nino del fanalet que surt a la pel·lícula d’Els viatges d’en Gulliver, déu n’hi do com ha plogut aquest cap de setmana! Finalment, la llevantada s’ha penedit d’aquesta eixuta terra –i del seu govern trinaranjus- i ens ha dut l’anhelada aigua. Sabedor de la falta que en feia, el xim-xim ha estat constant i respectuós i no s’ha produït cap rierada, la qual cosa ha defraudat les meves esperances. Ha plogut bé, que dirien els pagesos.

Si bé és cert que el compliment de les dites populars relacionades amb l’oratge resta supeditat als capricis del canvi climàtic, sembla que aquest cop s’ha respectat el refranyer i tindrem, al maig, cada dia un raig. Des de divendres i fins al matí de diumenge, les nuvolades no s’han pres ni un sol minut de treva.

Davant d’aquest panorama hem optat per fer vida d’eremites i descartar la inspecció d’obres a Sérgoles. I us demanareu, en què ha consistit la vida contemplativa del trio calavera? Molt fàcil: la mama s’ha aflapat tot el cap de setmana al portàtil com faria una escopinya al seu escull, el papa ha vegetat com un marsupial malalt de tinya i jo m’he atipat de veure fins a la sacietat una joia del cine d’animació: el drac (Pedro i el dragón Elliot).

Tret d’una incursió fugaç i molt frugal al Carrefour per omplir el rebost, la veritat és que ha estat un cap de setmana totalment improductiu. La mandra elevada a la màxima potència. I quan l’avorriment s’apodera del teu cos, ja sabeu què passa, no? Doncs que l’ànima fa figa i sucumbeix al més baix dels pecats: la gula.

He endrapat a tothora, sense ordre ni concert. Morro de porquet, quicos, colola, pates, colats, dulives... Un regal per als meus sentits, si no fóra perquè després de les flatulències he acabat de donar el meu braç a tòrcer. Fins a sis vegades consecutives ha reposat el meu egregi fistro duodenal sobre la tassa del vàter. Allò sí que era colat!

Jo sóc de la Merlinca

Tan petit i ja a escola… veure per creure. D’octubre de 2006 a juliol de 2007 vaig freqüentar Vailets. En principi hi anava de 15 a 18h, però el darrer mes, amb l’excusa de la piscina, m’hi duien de 9 a 17h! Durant els primers mesos no em queixava; em limitava a plorar quan el pare em deixava en mans del mingui d’en Joan o de la núvia d’Shrek. Però al final me’n vaig fartar i encara dins el cotxe ja feia que no amb el cap...

Afortunadament aquell suplici va acabar per a mi. I la sagnia econòmica per als meus pares, també.

Després de quasi tres mesos de relax a cavall de Borre, Sérgoles i Ca la Make, jo ja em fregava les mans... però, ai las! els pares ja havien dissenyat, en secret, un plan B (una cosa que els agrada molt, i que a més els fa riure com a idiotes).

Amb la complicitat d’en Yauma, m’havien inscrit a la llar d’infants municipal, de manera que des del passat 20 d’octubre he tornat a llepar... de 9 a 17h! De vegades m’hi duu i em recull la tieta Anna amb el seu furgobús, acompanyada de les cosinetes, però això no alleuja la gran pena que porto dins. Per a mi, quan toquen les cinc arriba l’hora de l’alliberament.

Per a més inri, m’hi fan posar una bata verda (això segur que és culpa de la Lídia, la directora, que és devota de la regla de Santa Maria del Pino i els seus sapos verdes) i m’emborratxen la closca de colònia. Creieu-me quan us dic que la ferum que desprenc a mitja tarda és digna de ser analitzada per un laboratori i patentada com a repel·lent per a porcs senglars (es compon d’una barreja de colònia Legrain S3, suor i fritanga, amb un toc de cagalló covat en bolquer de 6 unces de pes).

De l’escola bressol no tinc gairebé res més a dir. Potser paga la pena recordar que l’Araitz va a la meva classe (Les Guitarres, P2), que la primera setmana ja em sabia de memòria els noms de tots els meus companys i de qui era cada pitet, i que, si bé cada dia ens fan fer coses noves, jo sempre explico la mateixa versió quan a casa em demanen: Arç, què has fet avui, a escola? “Nens, caseta, cotxes, pintar!”.

A classe hi ha prop d’una quinzena de compadres, als quals designo, genèricament, amb l’apel·latiu de “nens”. La meva professora s’anomena Luli, i és molt simpàtica i gairebé tan alta com nosaltres.

La festa del primer de maig

Fa anys que les convocatòries obreres del primer de maig han perdut pistonada. La gent no té consciència ni de l’origen d’aquesta data ni de la seva significació, i prefereix destinar el dia a menesters més ociosos.

A casa nostra, però, des de fa un temps tornem a reviure la festa del primer de maig. És la data en què fa els anys la meva cosina gran, per la qual tinc una devoció enorme. Avui l’Aina en feia sis, i els ha celebrat amb un berenar amb els seus companys i companyes d’escola. Jo també hi estava convidat, tot i que m’hi he endarrerit perquè encara feia la migdiada quan ha començat el sarau.

Hi ha hagut de tot: música, entrepans, pastís i fins una maga que ha convertit un plat de macarrons socarrimats en un preciós colomí blanc. L’Aina ha rebut moltíssims regals –potser massa i tot- i s’ho ha passat d’allò més bé. Nosaltres li hem portat una maleta amb rodes perquè hi fiqui la roba quan se’n vagi de colònies.

Marianna Skywalker

Com l’oncle Matt dels Fraguels, jo també tinc una tieta rodamón. Des de fa prop d’un any, la Ninianna s’ha instal·lat en un suburbi de Xicago, on imparteix classes d'spanglish a la Universitat d’Illinois.

Com l’oncle Matt, la tieta fa mans i mànigues per burlar la censura de l’Imperi i mantenir contacte diari amb la resistència de la Catalunya interior a través de l’skype, el hotmail i el facebook. De tant en tant recorre a xarxes de comunicació clandestines per tal d’enviar-nos paquets camuflats plens de polseres luminiscents, calçotets del Muckin i imans per a la nevera amb les efígies dels herois estel·lars que combaten el costat fosc. Més enllà de la seva innocent aparença formal, cada objecte que rebem és una peça més del trencaclosques que ens ajudarà a esbrinar la resposta a la pregunta que tothom es formula de cara a la consulta de l'any 2014: are the americans against the independence of Catalan Countries?

Sabem que la seva feina d’espionatge al cor de l’Imperi és perillosa i abnegada alhora. Tot s’hi val, fins arriscar-hi la pell, per tal d’aconseguir els plànols de l’estrella de la mort. De fet, la tieta té una identitat falsa. Ningú no ho diria: es fa passar per professora de castellà; ella, que és tan independentista! Tot sia per la causa.

Per tot plegat, volem enviar-li un missatge d’esperança i reconeixement: vinga, Marianna, que només falten 11 dies !

Ja sabem que, si tot va bé i no et descobreixen, hi tornaràs a la tardor. Però no pateixis, els serveis secrets del Mossos d'Esquadra, fent gala d’un desplegament de juantxisme sense precedents, ja han adequat un avió awacs en un hangar de l’aeroport de Reus per fer vols interoceànics entre les dues destinacions fent-se passar per un servei regular de Ryan Air.

Dimonis!

Enguany, els Diables del Vi d’Alella celebren el 25è aniversari. Des de divendres, la sala Comafosca acull una exposició commemorativa de l’efemèride. Vaig assistir-hi a la inauguració. La foscor amarava l’espai, però no em vaig arronsar. Ben al contrari, vaig gaudir de valent creuant a palpentes el túnel d’accés, ficant la mà dins la boca del Bitxo en reiterades ocasions –compte, que mossega!- i vibrant amb la recreació àudiovisual d’un correfoc a la sala fosca.

La visita em va preparar mentalment per afrontar amb fortalesa la prova de foc de l’endemà. I és que dissabte al vespre havia de tenir lloc un correfoc multitudinari, aquelarre satànic que va venir precedit, les hores prèvies, pel retruny, el ressò i el repic amenaçador, incisiu i insistent de timbals i fanfàrries. Hi prenien part, sortint des de quatre punts diferents, dotze colles de diables vingudes expressament per a l’ocasió.

Baixant a tot drap a esquenes del pare pel carrer d’Antoni Borrell vam encalçar, amb el temps just, la cua d’una de les columnes de l’infern. A la plaça de l’església vam virar en direcció a l’Empredrat del Marxant, on vam ensopegar la marxa principal. No us podeu imaginar quin xarbascat! L’espetec de les carretilles era eixordidor i les espurnes cobrien el cel, posant en perill la nostra integritat, de manera que no vam tenir cap més remei que cercar aixopluc en el portal dels pisos de la Caixa de baix. No vam sortir del cau fins que no va haver desfilat el seguici.

El correfoc finia a la riera, amb l’encesa de 25 fogueres i la salutació, maça en mà, de centenars de dimonis procedents dels tots els punts cardinals del subsòl.

Un cop fet el silenci i amb el coll i la gola ben secs vam anar a fer el got a la Garlopa. Ben mirat, el sofre malèfic sorgit de les cavitats de la terra és aigua de roses si el comparem amb el vici i el fum del tabac d’aquell antro.

Quanta aigua!

Fins als dos anys no tenia noció de la immensitat del mar, tot i que n’havia sentit a parlar. De ben menut m’ha captivat l’aigua. De fet, em segueix entusiasmant jugar i experimentar amb l’element líquid, i tinc la mida presa al riu, la banyera, la piscina, l’aigüera de la cuina, una galleda o un bassal qualssevol, tant se val. Però la grandària del mar em va frapar.

Per a la nostra primera cita els pares m’hi van acostar expressament fins a la platja d’Alella, davant del promontori de Can Teixidor, una tarda grisa de principis d’octubre, abans no s’esmunyís l’estiu. Em va captivar la remor, l’escuma i el moviment reiteratiu i pendular de les onades espetegant a la riba. “Quanta aigua!”, vaig exclamar satisfet, obrint uns ulls com taronges i esbossant un somrís d’orella a orella.

Tot just quan es compleixen sis mesos d’aquella experiència m’hi he tornat a atansar. Ha estat la tercera vegada que veig el mar de tan a prop, i la primera que m’hi he ficat.

Hi he anat en sortir de l’escola. Feia un sol esplèndid, tot i que, arran de mar, la brisa era ben viva i realment fresca. Per si de cas em constipo atribuirem la culpa al pare, ja que la mare ha refusat amb menyspreu la nostra invitació i se n’ha anat al Lidl. “Esteu bojos, vosaltres!”, ha esbufegat amb desgana fent que no amb el cap.

La veritat és que qui ens ha vist arribar no ens ha tret l’ull de sobre. Ens ho hem passat com les cabres: sense sabates, mitjons, pantalons i au, cap endins! Ni el pessigolleig de la sorra molla sota la planta dels peus ni el calfred de la primera onada que m’ha equitxat les cuixes no han estat obstacle per lliurar-me de ple al plaer del bany. He anat per terra en diverses ocasions, arrossegat per l’ímpetu de l’onatge, fins al punt d’esgotar totes les mudes que dúiem; la qual cosa ha desencadenat la nostra retirada precipitada i els meus plors de desacord. En volia més.