Copa, Lliga i Champions

No sé ben bé què signifiquen aquestes paraules, però les he sentides força vegades i, al final, jo també m’he après la cançó. Probablement hagi estat cosa de l’Aina, per influència directa del tiet Artal.

El dia que el Barça va fer-se amb la Copa del Rei per 1 a 4 davant l’Athletic, jo era a Sardenya, pesant figues al sofà de la hisenda rural I Trabi. El dia que el Vila-real va donar matemàticament el títol de lliga al Barça, jo corria pel menjador aliè al televisor, jugant a cotxes. En canvi, recordo perfectament els crits de la mama el dia que l’Iniesta va clavar al Chelsea el gol per l’escaire que ficava el Barça a la final de la Champions, així com el dia que es va disputar, a Roma, el partit a cara i creu contra el Manchester.

Corria el 27 de maig. A casa no teníem clar si faríem com dos anys enrere i seguiríem de nou el partit a través de la pantalla gegant instal·lada a la plaça de l’Ajuntament. L’Artal ens va seduir que no ho féssim. Va comprar litres i litres de beguda, va instal·lar el projector a la paret del frontó i va muntar una carpa enorme per impedir les interferències de la claror del capvespre.

Com el 2006 davant l’Arsenal, em vaig vestir de blaugrana i vaig anar als gronxadors a jugar amb l’Aina, l’Araitz, en Quim i la Xènia. “Són els meus germanets”, cridava. També van venir en Pau i la Cris. A tots ens hauria estranyat que ella no es prengués cap cervesa si no fos perquè després va dissimular bevent-se un mojito.

Nit bavaresa

Després del rotund 4 a 0 del partit d’anada contra el Bayern de Munic, el 14 d’abril (dia de la República Catalana) vam guarnir el menjador de casa amb les millors gales per presenciar el pas del Barça a les semifinals de la Lliga de Campions.

El partit va finalitzar amb un intranscendent i anodí 1 a 1, amb gols de Ribery i Keita. Aquest cop, l’espectacle se servia a taula: cervesa alemanya i un bon flàmxut.

Exiliat a Borredà

Del 8 al 12 abril i de l'1 a 3 de maig vaig mudar-me a Borredà, a casa dels lavis. La primera estada obeïa a l’enrolament del pare en la lleva forçosa decretada per l’avi Guaix per enllestir, d’una vegada per totes, els treballs de la teulada de la casa de Muixagones.

Desconec els motius pels quals els pares se’m van treure de sobre la segona vegada, però els puc intuir. Per les dates, devien marxar, com cada any, al festival de música al carrer de Vila-seca, però la veritat és que tant se me’n fot perquè m’ho vaig passar pipa i no els vaig trobar a faltar.

Com de costum i per a neguit de la iaia, vaig escapolir-me de la seva tutela per esbalinsar-me temeràriament amb la moto, carrer Manresa avall (sin frenos y a lo loco). Però la fita històrica del cap de setmana encara havia d’arribar: la victòria humiliant i sense pal·liatius del Barça sobre el Reial Madrid per 6 gols a 2. Els de la Penya Blaugrana van instal·lar una pantalla gegant al carrer, davant d’El Gat Blau. Jo també hi era, amb la meva samarreta d’Arçinho. A mida que es consumava la remuntada (1-2, 2-3, 2-4...) tothom embogia al meu voltant. Jo també vaig lliurar-me a aquella bacanal col·lectiva. Sort que la iaia em va salvar a temps de caure en aquella mena d’estat hipnòtic.

També a Porrera, al Priorat, va esclatar l’eufòria. En un taverna de mala mort plena com un ou, els pares van celebrar el triomf amb càntics de Madrid es crema entre cervesa i cervesa i donant la baca a l’Esteve de Cal Pintor, el nen talismà.

Dilluns al vespre, dia festiu de lliure disposició a l’escola, el pare va irrompre a traïció d’entre la boira per arrabassar-me dels braços de la iaia. El llanto que vaig parir estacat a la cadireta del cotxe va ser d’antologia:

- Iaaaaaia, tu també. Vine!

Proferit el crit i abans d’arribar al segon revolt de la carretera, la vista em va fer figa i els llavis van exhalar el primer ronc.

Gooooooool!

Ho he dit molts cops i no me’n cansaré mai: jo -l’Arç- sóc el cor del Barça. De fet, des de ben petit sóc capaç de reconèixer tres marques: les lletres de Walt Diseny –surten a totes les pel·lis de dibuixos-, el morro de la xagueta –la W de Volkswagen- i l’escut del FC Barcelona.

- Mira, el Barça!

- I això, qué és?

- Les barres de Catalunya, la Creu de Sant Jordi i la piloteta.

Dimecres 24 de febrer es disputava el partit d’anada de vuitens de final de la lliga de Campions a Lió. Al menjador de casa hi havia ambient de Copa d’Europa: cervesa Franziskaner, patates Gourmet, olives mallorquines i morró de porquet del Lídal.

La manca de definició davant de la porteria contrària dels davanters blaugranes, i més després de la cantada de Valdés i del gol de falta de Juninho Pernambucano, ens van posar contra les cordes. La mama es mossegava les ungles i el pare es cruspia a velocitat de vertígen les patates. I llavors, quan ja ho donàvem tot per perdut, va arribar, al minut 66, la rematada en planxa al segon pal de Tití Henry a la sortida d'un córner.

- Gol, gol, gol! Goooooooooooooooooooooooooooooool!

Com una molla, tots tres vam alçar-nos del sofà i vam llançar-nos a terra davant la tele, cridant, rient, aplaudint i abraçant-nos.

Després d’aquesta bogeria, sempre que fan futbol a la tele, pregunto als pares:

- I farem gol?

No hi ha país

Quantes vegades he sentit a dir-ho al pare! Ho diu, contrariat, gairebé a diari, generalment després de sentir les notícies o de fullejar la premsa. Semblava realment convençut després del resultat electoral que va donar la victòria més àmplia de la història als socialistes i la pèrdua de dues terceres parts dels suports a l’esquerra independentista després del timo de l’Estatut i la crisi de rodalies, entre altres greuges.

Doncs bé, ara hi torna altre cop. El motiu? Les notícies en tromba: per salvar in extremis un Estatut de pa sucat amb oli alguns s’encomanen a la mort d’un magistrat conservador del Constitucional. L’Estat comença a negociar el nou sistema de finançament autonòmic i ho fa des de la perspectiva del café para todos. El president espanyol es nega a debatre amb el legítim representant del poble basc qüestions polítiques que havia negociat amb una banda armada, la qual cosa confirma una cosa ja sabuda: que a Ecspanya no totes les idees es poden defensar –i encara menys dur a terme- per la via democràtica. I per acabar-ho d’adobar, el seleccionador català de futbol descarta cridar Bojan Krkic per disputar el partit contra Argentina al Camp Nou per contrarestar els exabruptes llançats per la Brunete mediàtica. La baixa del noi de Linyola s’afegeix a les dels botiflers Xavi, Puyol i Tamudo, i a la no convocatòria d’Oleguer.

Ara com ara no m’amoïnen les qüestions polítiques -a mi, que faig servir indistintament la mà esquerra i l’altra-, però sí les futbolístiques per raons òbvies: així com vaig anar de tapes per Bilbao a presenciar l’Euskal Herria-Catalunya perquè considerava que era un desafiament a tota la patul·leia centralista i uniformitzadora, fer un partit de costellada a 24 euros sense posar tot el xurrasco a la graella em sembla una presa de pèl en tota regla i un nou acte de genuflexió d’un país virtual, acomplexat i de fireta que no gossa incomodar l’Imperiet veí. Em dol al cor, però amb prou feines l’he vist per la tele.

El cor del Barça

Ja ho va ben dir l’ideòleg secret del garnatxisme: l’Arç és el cor del Barça.

Una asseveració tan rotunda mereix una explicació: l’Arç és el cor del bARÇa. Així de simple. I què volíeu? No li demaneu més, al bo d’en Ponie Bancells!

Rieu o ploreu, però una cosa us adverteixo: com ja va fer ell amb el carnet de l’Eskamot Alella, el dia que aquest col·lectiu va trair els seus ideals fundacionals, jo també m’estic rumiant molt seriosament d’estripar el meu carnet de soci del club blaugrana.

Com a bon catalanet acabat d’arribar al món, els pares van tenir la precaució d’obrir-me una llibreta a la Caixa (modesta, sí, però una llibreta al cap i a la fi), i els padrins van palesar la seva estima cap a mi i la seva devoció pel futbol fent-me soci infantil del FC Barcelona.

Però a la meva curta edat veig com trontollen els pilars en què –oh, il·lús de mi!- es basava fins ara la meva vida burgesa i regalada. El pare amenaça ara de transferir els meu compte a Triodos Bank (per allò de la banca ètica, la recent obertura del Caixafòrum de Madrid i el patrocini de la selecció espanyola de futbol), i el Barça s’arrossega sense pena ni glòria pels camps de primera. Avui no hem passat de l'empat a zero amb el Manxester.

L’idil·li va començar de manera immillorable; un debut estel·lar que es va saldar amb la segona Copa d’Europa al sarró. Encara m’emociono quan recordo l’esclat de joia que va acompanyar el segon gol de Belletti a l’Arsenal en una plaça de l’Ajuntament plena com un ou. Era el 17 de maig de 2006 (vegeu la foto).

Dos anys després, la situació és ben distinta. El Barça es troba en caiguda lliure a 11 punts de distància de l’etern rival i no es veu solució a curt termini per a la situació de crisi institucional i esportiva que viu el club.

Aquell ideal col·lectiu que el gran Vázquez Montalbán va definir com l’exèrcit espiritual de Catalunya s’esmicola en mil bocins cada dia que passa. I amb ell, el somni d’una Catalunya lliure i plena. Senyor Laporta: més Oleguer, i menys Barça Toons.