Fanta vermella

M'agraden les begudes gasades. Totes sense excepció.

Em vaig iniciar amb la gasosa Spar. Ben aviat vaig provar les dues fantes -la de taronja i la de llimona- i les seves imitadores: Kas, Schweepes i Siti. També he provat la cervesa, i no m'ha desagradat. Més tard van arribar l'aigua amb gas i la fanta blanca i, aquest estiu, ha estat el torn de la tònica i la fanta vermella. Totes dues tenen un puntet amargant. De fet, la vermella l'anomenen bitter i em resulta un pèl exòtica.

Com la mama i els lavis no concebo cap àpat fora de l'escola que no sigui regat amb bombolles. I com tots ells, espero amb resigació el jorn que em sigui permès de consumir Cola-Cola sense restriccions. La Cola-Cola és el Moët Chandon dels refrescos, però no me'n deixen prendre perquè m'esvero massa i no m'adormo. Mentrestant, hem conformo a escurar els culs de got i de llauna que alguns adults incauts deixen al meu abast.

Sisisaures a la Boqueria

La tieta Marianna és fan acèrrima d’un mercat de Barcelona que es diu la Porqueria i que sempre és ple de guiris. Sempre ens en parla: “he comprat alvocats tirats de preu, i unes maduixes boníssimes”, i bla, bla, bla.

Fa pocs dies hi vam anar. De camí, al carrer d’Elisabets, vam entrar a saludar els gegants de la casa de la Caritat -l’Hereu i la “Gorda” [Borda]-, i vam comprar una bossa de casitos i de caramels de pinyons, a veure si així callava una estona.

La Porqueria és una orgia cromàtica: muntanyes de fruites i hortalisses arrenglerades i acoblades les unes amb les altres. I a cada pas, els mateixos cants de sirena: “dos sumitos por un euro”. Al final vam sucumbir davant de tanta insistència: dos sucs, maduixots i mongeta verda.

Passejàvem per les carnisseries, mentre observàvem les dents afilades dels sisisaures a través dels vidre frigorífics quan, de sobte, em va venir pixera.

- “Tinc pipi, tinc pipi!”.

Semblava que m’ho faria a sobre, i vam arrencar a córrer cap als serveis, travessant d’una volada el sector de les peixateries... I és clar, no me’n vaig poder estar: em vaig negar a pixar, cridant, xisclant, plorant, tirant-me al terra, colpejant els pares.

- “No tinc pipi, no tinc pipi!”.

I així va ser com, davant d’aquella pataleta, vam tornar a plaça per veure peixos, crancs, cloïsses, ostres i percebes.

- “Són ungles de sisisaure!”

Ànec a la cassola

Ei, amb tantes històries pel mig gairebé me’n descuido: volia explicar-vos com va acabar el dia de l’excursió al castell d’en Miquel!

Va ser un dia rodó, d’aquells –poquets- que et generen una sensació de benestar i plenitud que es manifesta a través d’un rau-rau a la panxa. Sí, home, un dia d’aquells –poquets- en què tot sembla sortir bé i es reforcen els lligams afectius familiars fins al punt de fer creure als pares –equivocadament- que van fer molt ben fet de concebre’m i portar-me al món. Ja veieu quina cursilada!

Acabats de dutxar, els pares van tenir una pensada: anar a sopar a Can Gurguí, com en els vells temps. A bord del Sukin, els sotracs [sugrats] i les derrapades del camí cap a Sant Mateu semblaven bressar-me fins al punt de sumir-me en estat catatònic. Tot feia presagiar el pitjor. De fet, vaig arrapar-me a la cadireta i vaig implorar clemència:

- Jo vull dormiiiiiiiiiir!

Però la son es va volatilitzar tan bon punt vaig entreveure la decoració del menjador. Una closca de tortuga marina, una estufa de llenya amb les brases roents i, sobretot, la reproducció d’una òliba a escala gegantina van activar les meves neurones.

Vam demanar truita i pa torrat per a mi, i xurrasco a la brasa, confit d’ànec i mongetes del ganxet per als pares. De beure, taronjada per a mi; vinatxo de la casa servit en porró per a ells. Ben fresquet, d’aquell que entra tan bé. Se’n van fotre dos. Pim pam.

- "Com en els vells temps", sospirava la mama.

Jo tampoc no me’n vaig estar de res.

- Ànec? Això és ànec?

- Sí.

- És un coll verd?

- Pssssí. Potser sí.

- Me’n dones?

Ja sabeu que m’estimo els alimalos –“què monos!”-, però fins a un límit. No tinc manies, una mica com l’acudit aquell:

- Cuá, cuá, cuá...

- ¿Cómo que cual? ¡Tú mismo!

Casitos 1 - Marshmallows 0

L’efecte Obama també ha arribat a les prestatgeries del Lidl, o al transpalet. Centenars de bosses de patates xips i marshmallows guarnides amb la bandera de les barres i estrelles s’amuntegaven en cridaneres gàbies situades estratègicament a les cruïlles dels passadissos. Qualitat de primera, deien els reclams publicitaris.

Hi vam anar per donar resposta a la pregunta retòrica que ens assalta cada dues setmanes:

- Què menjarem, si tenim la nevera buida?

La tria no era pas fàcil -Sol·li, Pit-roig, Carquefour...- però les vistes al mar i –sobretot- la magnífica i convincent campanya televisiva de les darreres setmanes van decantar la balança a favor del Lídal. Feia temps que no es veia un anunci que oferís la credibilitat d’aquest senyor calb que va pel món tot tibat ensumant préssecs i talls de vedella.

- "Mmmm, muy bien Antonio, esto pa’l Lidl".

I així va ser com vam carregar el carro de sucs, lleteta, flàmxuts, tilles, xacolates, pots de llegums i morro de porquet per valor de 100 euros. Déu n’hi do amb la crisi, abans per aquest preu n’omplies tres o quatre!

Amb aquest rerafons ianki, el duel a l’OK Corral entre les patates de xurreria Santa Ana i les ondulades Mcennedy amb gust de bitxo i salsa barbacoa va inclinar-se a favor de les segones. La novetat, ja se sap. En canvi, els marshmallows –les "nubes" de tota la vida, per entendre’ns- van perdre estrepitosament davant els casitos, un succedani bavarès dels smarties de tercera fila que em fa perdre el mon de vista quan se'm desfà al paladar.

Dolce far niente

Els darrers caps de setmana els pares han estat molt embolicats, enfeinats amb coses de l’Ajunta-

ment i els treballs de la universitat i el màster, la qual cosa ens ha privat de sortir a fer el volt. En canvi, què plàcida i agradosa és la vida quan no es tenen obliga-

cions ni preocu-

pacions, com és el meu cas. Mentre les cabòries amoïnen els pares, jo em dedico a esbargir-me i fruir dels plaers de l'existència mundana. I parlant d’esbargínies, una de les meves aficions preferides és anar al jardí. Hi faig moltes coses: llençar la brossa orgànica al compostador, enfilar-me com un mico a l’olivera, arrencar les males herbes, netejar el fons de la piscina, rescatar els insectes que s'hi han precipitat, treure les tifarades dels gossos, baixar pel tobogan i collir enciams i albergínies de l’hort de la Make. Com ara és a Muixagones me n'ocupo jo, de tenir-ne cura i fer la recol·lecció. Amb les que vaig arreplegar, la mama va fer una plateta d'albergínies farcides de carn picada i formatge navarrès del Roncal. Mmmm, boníssimes... Una cosa semblant hem fet amb les pomes que vam collir a la Ribera. La mama va elaborar un pastís de poma amb panses i nous, i el pare va preparar-les per fer-les al forn amb licor anisat. Jo vaig posar-hi el sucre, però ens vam despistar mirant la tele... se’ns va passar el temps i van sortir socarrimades. Ai, què en som, d'esmanyucadets, eh!

Jo vull un flamxut

Del 13 al 17 d’octubre la mama va fer vacances, la qual cosa va permetre els pares de coincidir alguna tarda. La de dimecres la vam passar a Maki; un centre comercial a l’aire lliure on fa cap la yiyeria de l’extraradi barceloní. Yennífers pecadores, rosses de pot i cholos amb samarretes vermelles d’Espanya es passejaven amunt i avall. Vora els lavabos, tres militars vestits de caqui i una furgoneta de l’exèrcit d’ocupació feia les funcions d’oficina de reclutament sota l’atractiu eslògan d'Aprende un oficio.

La mama volia un parell de botes noves, però no en va trobar cap que li fes el pes. També va mirar les ofertes que hi havia en ordinadors portàtils, però res. Mentre ella s’estava al Media Markt, vaig aprofitar per iniciar-me en l’art de la conducció al volant d’un carret boogaloo. Més tard vaig pilotar un moto de l’equip oficial Fonda, el monoplaça de Keke Rosberg i el tren bala de Banyoles.

Tant d’esforç em va fer venir gana, però aquest cop enlloc d’anar a veure els meus amics xinesos vaig preferir cruspir-me un flamxut regat amb Fanta de taronja a la terrassa de la Neus, una cambrera culona que tenia una certa retirada a la Maisy de Badalona.

D’arròs, bambes i migdiadasses

Aquest diumenge els pares i els tiets van perdre el seny. Enlloc d’entaular-nos a casa i fer un senyor dinar de diumenge com tocava, vam agafar cabassos, cistelles i bosses reutilitzables i vam fer cap al Bosquet, on vam topar amb trenta colles de desaforats més que havien decidit exercir l’art de la cuina a l’aire lliure. Es tractava de l’Aplec de l’Arròs. Era la meva segona experiència, per això no vaig fer ni gota de cas al xup-xup de la paella.

Vam arribar a mig matí, amb intenció de veure els pallassos Albergínia; però els vaig trobar una mica flacs. He de pensar que JO tinc un nivell: he estat a l’Auditori, sòc usuari del Bibliobús de Borredà i la meva tieta –que és sòcia honorífica del TR3SC- és coneguda com la llumenera del Berguedà (i la tigressa de Can Coma, of course). Com podeu comprendre, observar un parell de llondros buscant-se sobre un escenari de dos metres quadrats sense aconseguir trobar-se em va semblar poc estimulant intel·lectualment. Vaig decidir anar a la meva, com sempre, i la iaia s’hi va avenir. D’esquena a l’espectacle, vaig jugar amb la cosineta Araitz, i, més tard, amb l’Oriol i la Laia.

I això és tot, almenys tot el que jo recordo, perquè segons m’han dit, amb els dits galdosos i tot jo fet un sant Llàtzer, després d’empatxar-me de fuet i fanta, vaig caure extenuat als braços de la iaia, que van servir de llit improvisat. No vaig ni veure acabar la paella, ni com la presentaven al concurs, ni com se la cruspien els altres comensals.

El matí de corredisses amunt i avall va passar-me factura abans d’acabar la festa. També la mare va causar baixa precipitadament. Socarrada pel foc i insolada per un sol que picava de valent, va acabar estarracada al sofà de casa després de passar pel wàter. No és d’estranyar, doncs, amb aquest panorama i a la vista que l’arròs de Calasparra havia quedat soso i un pèl covat, que la mama interpretés a la perfecció el paper displicent de la Misae quan el pare va trucar-la en rigorós directe per comunicar-li la notícia del dia: la nostra paella havia quedat en una digníssima sisena posició. I això que l'Andreu Francisco només va puntuar-la amb un 3 sobre 10.

La meva primera mascota

Aquest cap de setmana me les prometia molt felices: divendres havíem de marxar al festival Tarraco Viva i dissabte a Borredà, però ai las! la pluja ho va espatllar tot. Davant la perspectiva de quedar-nos a casa tancats i barrats durant tres dies, vam fer una incursió al súper per proveir-nos de queviures. I quins queviures, nanos!

Ja sabeu que en Nemo i en Mon de Rebelión en la isla em van marcar, fins al punt de ser un fan incondicional del comandant Jacques Costeau –que he descobert gràcies a l’e-mule- i de qualsevol documental sobre el medi marí, especialment aquells tan bons que fan a Tele Berga sobre els musclos de la Baells.

Aquells que em coneixeu ja sabeu que allò que més m’agrada d’un supermercat és la peixateria. M’hi podria passar hores tocant les dents dels lluços i esclafant-los els ulls amb els trossets de gel picat.

I així va ser com els pares es van compadir de mi quan van veure la il·lusió que em faria endur-me a casa un animal viu. Fins aleshores, els meus rebecs només havien aconseguit esgarrapar orades i llobarros, però aquest cop van accedir a comprar-me la meva primera mascota: un llamàntol molt trempat que feia el crusaíto amb antenes i pinces.

Arraulit en el seient del carretó de la compra, el vaig alliberar del jou de la bossa de plàstic i em vaig dedicar a fer ensurts a la gent amb ell a les mans: uuuuuh, que mossega! El vaig magrejar fins a sucumbir. Un cop a casa, vaig retornar les seves despulles a l’aigua –banyant-les a la pica de la cuina- i després vaig incinerar les exèquies al forn regant-les amb un rajolí d’oli i un bon raig de vi Marina de Gispert. Un cop al plat, vam escurar les extremitats acompanyat-les amb un Ribeiro del Lidl i unes cloïsses amb all i julivert.

Pobret cranc, se’n va al cole!

La mona i els micos

Definitivament: prefereixo els simis al pastís de xocolata. Són més divertits i més tarambanes. M’encanta quan es treuen polls, ensenyen el cul o mengen bàtans. D’entre tots, el meu preferit és el rei dels micos: un orangutà que sap simular petarrots ficant-se la mà sota l’aixella.

Fins al moment, de mones n’he conegudes dues: les que els meus padrins Ramon i Albert m’han dut el 2007 i 2008. De la primera ja gairebé no em recordo. Crec que es tractava d’un camió volquet de coxalata pura acompanyat d’un pedatxo d’ou embolicat amb un llacet. La d’enguany, en canvi, la tinc ben present: era una caseta farcida de lacasitos i grills de taronja confitada.

Vaig rebre la mona ben entrada la nit d’un jorn feiner, a una hora que ja no m’aguantava els pets. És per això que al principi no entenia gaire el motiu de l’ofrena. Minuts abans no compareguessin els padrins, talment fan els reis mags quan acudeixen a l’establia a adorar el minyonet, els pares m’havien enfundat la samarreta del Barça, en honor a ses majestats Dupont i Dupont.

Sigui com sigui, no vaig trigar a adonar-me que era dia de gresca i xerinola, de manera que ràpidament em vaig sacsejar la son de les orelles. I quina sacsejada, senyores i senyors! Allò va ser un huracà. En un tres i no res, la caseta ja era a terra. Me’n ric del llop i els tres porquets, i dels expedients de disciplina urbanística de mon pare. Pim, pam, pim, pam. La caseta que amb tant d’amor havia fet l’Artés va quedar ben esmicolada.

Mmmmm, què bona!