En Nadeu

- Qui viu a Borredà?

- La iaia, l'avi, la iaia de la Poma, la tieta Rosa, la Quati, l'onclo Nyenyo, els xins...

- I en Nadeu, no?

- Ah, sí, en Nadeu!

Encara no ho tinc clar, però en Nadeu és el germà de l'avi i el marit de la tieta Rouli. És fuster; de fet, és un dels germans que dóna nom al negoci familiar: la fusteria Germans Nadeu.

Fins fa poc havia estat també jutge de pau. Ell va inscriure el meu nom al llibre de família, i a la seva mala lletra li dec que al Document d'Identitat consti com a nascut el dia 8 enlloc del dia 20. Temps enrere va ser alcalde de Borredà per Convergència i Unió -i està ben orgullós d'haver presidit una desfilada militar en honor del coronel Manso, comte del Llobregat-, però ara en Roma és el xèrif del poble.

En Nadeu acostuma anar abrigat, amb camisa i jersei, encara que no faci fred. De tant en tant ve a casa a fer factures o a buscar les claus de la furgoneta -que no és una furgoneta; que és una pick up-. Gairebé no xerra, només remuga i no l'entenc. Té per costum picar-me la closca o trepitjar-me el peu per cridar la meva atenció. Jo m'hi torno i li dic: "calla" o "vés-te'n, viejo!". I ell riu.

El cap de setmana era el seu aniversari. Feia 65 anys. Vam pujar expressament per anar al dinar, diumenge, a Campalans. Hi havia també la Mercè, en Jordi, la Teresa, en Guan i la Montse, i a la Nara i a mi ens van deixar bufar les espelmes.

Nyacat

Avui hem rentat el Bemavé. Jo volia col·laborar-hi i la mama no em deixava: és el seu tresor més preuat. M’ha foragitat amb un manguerasso i jo, aprensiu com sóc a l'aigua, he aclucat els ulls i m’he menjat  de ple la paret del garatge. M’ha sortit un nyanyo al front i m'hi he hagut d'aplicar gel amb glaçons de peixets.

Segons la mama, la cosa va anar diferent. "Estàvem rentant el cotxe tots dos i l'Arç fregava les llantes amb una esponja. Sabent que li agrada tant l'aigua, el vaig voler refrescar però no va entendre la broma: va tancar els ulls i es va fotre una fava". 

La iaia només imposava el seu criteri –per sobre de la meva voluntat i la dels pares- en ocasió de les sortides. Cada setmana hi havia una o dues excursions. Llavors, la iaia avaluava el risc d’accident o de mort i determinava si m’hi deixava anar, si m’hi acompanyava, o si m’ho impedia. Un exemple de cada cas: el bosc vertical de Campalans, la riera del Merlès i les mines de Cercs.

Algunes tardes anàvem a la piscina. Se’m va petar el flotador i la iaia em va comprar una bombolleta de suro de color rosa a Ca la Noia. Qui en sabia més, de nedar, era en Jordi, un noi de 8 anys que es va convertir en el meu heroi. “Això ho diu en Jordi, eh?” o “això ho sap fer en Jordi”, van esdevenir frases populars durant aquells dies.

Tant l’admirava i tan bé m’ho vaig passar que fins i tot vaig estar a punt d’inscriure’m a l’escola de Borredà i no tornar mai més posar els peus al Fabra.

Al fons

Uf! Ha costat, però després d’una nova temporada de bany podem dir que he fet com Marcel Proust amb la seva magdalena: he recuperat el temps perdut.

Les primeres setmanes no em movia de la voreta de la piscina. Anava a saltirons de costat a costat, i res més. De mica en mica, la Make em va portar fins a la meitat, dins del flotador; i el papa, gairebé sense que me n’adonés, va arrossegar-me fins al fons. I així vam arribar al mes de juliol: ja estava a punt per anar a Borredà i banyar-me a la piscina municipal amb la resta de nens del casal d’estiu.

L'Oriol, a Brussel·les

El 7 de juny hi havia eleccions al Parlament europeu. L’Oriol Junqueras encapçalava la llista de l’Europa dels Pobles-Verds. Va obtenir 392.000 vots a tot l’Estat, 11.000 més que el 2004. Encara no sé sumar més de tres coses, però els números no em quadren.

Als Països Catalans els resultats van anar a la baixa. A Catalunya, ERC va obtenir 180.210 vots (69.500 menys que el 2004); al País Valencià en va perdre prop de 6.000 (de 15.713 el 2004 va baixar a 9.795), i a les Illes, on anava coaligada amb l’Entesa, Esquerra va traure 7.614 vots (només 143 més que el 2004).

Els seus socis també van fallar. A Galícia i Aragó, el Bloque i la Chunta van caure en picat: de 142.000 a 102.000 sufragis el primer, i de 30.000 a 13.000 la segona.

A Euskal Herria els resultats també van ser discrets. Aralar va pujar, però Eusko Alkartasuna es va ensorrar. Per territoris, al País Basc ambdues forces amb prou feines van aplegar el suport de 42.000 persones. El 2004, per separat, EA en va obtenir gairebé 55.000 i Aralar, 9.000. L’única nota positiva es va registrr a Navarra, on els abertzales van passar de 8.848 a 13.992.

En qualsevol cas, bona feina a Europa, Oriol! Si voleu seguir-lo, el trobareu a http://in.directe.cat

I més content que un gínjol, amb la peixera a la mà, vam anar a fer el got a la barraca dels Maulets.

En Rítxol·li és un peixarró de color taronja. És molt esverat, sobretot quan té gana. Treu el cap de l’aigua i et pessiga el dit, com la carpa Juanita. Cada matí li dono un parell de fulles biofilitzades, que endrapa senceres, d’un sol mos. Quan no hi som, li deixem instal·lat un dispensador amb piles.

En primera instància, els pares van intentar seduir els avis perquè en Rítxol·li visqués a Borredà. “Si cola, cola”, van pensar. Tot i que ja hi estaven avesats -un estiu van tenir cura del peixet de l’escola quan la mama i la tieta eren petites-, els lavis no es van deixar ensarronar.

Així doncs, en Rítxol·li va passar les seves primeres setmanes en una garrafa d’aigua de Ribes. Per por que no parés boig, la mama va fer una crida desesperada per SMS -“busco casa”- que de seguida va ser atesa per en Jaume Ponsa.

Des de llavors, en Rítxol·li viu amb mi a l’habició en una peixera com cal. De fet, a mi em sembla massa gran i desolada per a un sol peixet.

- Pobre Rítxol·li. Li hem de comprar uns lavis.

Mentrestant, l’he guarnida amb petxines de la platja d’Ocata.

A finals de maig vam anar a La Poma a celebrar el seu aniversari. Feia bo i ens estàvem al jardí. Els grans xerraven i jo perseguia els xins, i es va fer fosc. També hi eren la Júlia i en Ferran, els néts d’en Josep i la Neus de la Ribera.

Tot d’una, vaig caure daltabaix d’un muret. Es va fer el silenci. Era negra nit i no es veia res. Llavors vaig xisclar. Tenia la cara ensangonada. No vam tenir més remei que baixar a Berga, a l’hostipal. Em van rentar la ferida i em van posar un parell de punts a la cella esquerra, amb agulla i fil, res d’adhesius. Passar a la consulta i deixar de plorar tot va ser una.

Em vaig comportar com un veterà de guerra, davant l’admiració indissimulada del personal mèdic. Dues setmanes després, a l’ambulatori del Masnou, vaig tornar a donar mostres del meu esperit de patiment, i això que hi va haver un fil que no s’hi volia desprendre de cap de les maneres. Van suar més l’ATS i el pare que no pas jo.

Opupu

El tiet Bumà és un tio creatiu i molt de la broma. Heu de pensar que és de Montroig, que és tant com dir que és de Reus, la capital natural del camp de Tarragona. Us sona allò de Reus, París, Londres, oi?

Físicament, s’assembla a Leo Messi i la seva cosmogonia i el seu sentit de l’humor són els propis d’un nen dels 80, pregonament influït per les videoconsoles, les produccions d’El Terrat i la ideologia juantxista.

En Bumà és periodista en excedència d’El Punt, tot i que ara amb prou feines es prodiga a http://blogintheyuesei.blogspot.com/. “Tothom serveix per a periodista!”, diu el director de La Llanterna a Andreu Rojals, l’alter ego d’un altre paisà seu, Joan Puig i Ferreter, a Servitud. “Saps una mica de tot, però no saps res a fons”.

No és el cas, perquè en Bumà té molta traça amb el disseny gràfic i el tractament d’imatges. Va fer un web sobre en Naranjito i altres icones populars de l’època, i en ocasió del trentè aniversari de la seva cunyada, la Txarito, va dedicar-li un vídeo d’animació que no té preu (http://www.youtube.com/watch?v=PNeR_B4xpoQ).

A casa va triomfar. Fins i tot l’Aina i l’Araitz se’l miraven, contenint expectants la respiració fins a sentir l'afectuosa salutació a la família abans d’esclatar a riure. L’estil, South Park; el guió, impagable –“que es pot dir d’una dona posa esparadrat als ninos que tenen el nas ferit, o que cada dia apunta tots els quilòmetres que fa al Facebook”-, i la música, encertadíssima: “Cómo se dice, cómo se llama, Obama”.

Afectat neuronalment després de visionar-lo mil cops en pocs dies, em vaig atrevir jo també a fer les meves pròpies adaptacions: “Cómo se dice, cómo se llama, Opupu!”.

Tens hora?

A casa ningú no recorda exactament quin dia van tornar els tiets d’Estats Units, però va ser entre el 17 i el 19 de maig. Primer va fer cap en Bumà i després la Marianna, amb un màster sota el braç.

- "Gràcies però no té cap mena d’importància. Només he tret matrícula d’honor".

Es va graduar a la Universitat d’Illinois. Duia toga i tota la mandanga, com a les pel·lícules de Porky’s.

No em demaneu exactament a què es dedica: es tracta d’alguna cosa relacionada amb l’estudi de les llengües, però no ho sabem ben bé del cert. En ocasió de la defensa de la seva tesina, la mare la va acompanyar a la Universitat Autònoma, a veure si en treia l’aigua clara. Però no: va parlar de coses molt rares –de l’entonació, de la prosòdia...- davant l’entusiasme i els aplaudiments de públic i examinadors.

- “Els va agradar molt la coca de recapte i el vi d’Alella que vam dur-los. Semblaven molt bona gent, però eren tots una colla de friquis”, va convenir la mare.

La projecció internacional de la tieta arrenca l’any 2007, quan va viatjar a Braga (Portugal) per pronunciar una conferència sobre The effect of experience on the perception of a native vowel contrast in Catalan-Spanish bilinguals, en motiu de la celebració d’un congrés anomenat Phonetics and Phonology in Iberia, i ja no ha parat.

Poc abans de tornar a Catalunya, es va desplaçar a la Universitat d’Arizona per parlar de Lenition and phonemic contrast in two Catalan dialects, i durant la seva estada a casa nostra va participar en altres fòrums. El 17 i 18 de juny va viatjar a Las Palmas (Canàries) per tractar sobre The effect of L2 use on the production of a native vowel category in cognate and noncognate words in Catalan-Spanish bilinguals, i encara un mes després va intervenir al Workshop sobre l’entonació del català i Cat_ToBI amb Alguns correlats prosòdics de la cortesia en català central.

Hi va haver un dia, de bon matí, que es va llevar amb una rialla d’orella a orella i ens va dir:

- "Estic molt contenta perquè ja han penjat a Internet l’Atles interactiu de l’entonació del català!"

Nosaltres vam forçar un aaah quilomètric -d’aquells que estan a mig camí entre “què m’estàs dient” i “mmm, interessant”- i vam seguir mirant la tele. Després hem sabut que la tieta forma part de la nòmina d’investigadors que va fer les enquestes sobre el català central (http://prosodia.uab.cat/atlesentonacio/equips.html).

Jo ja ho deia, que tot plegat era molt sospitós. S’hi passava els dies asseguda al sofà del menjador amb les cames recollides, la taula plena de tasses de te, el teclat damunt dels genolls i uns pàmpols d’auriculars al cap que no feien altra cosa que repetir: "Tens hora? Tens hora? Tens hora?"

- "Estic seccionant", ens deia.

- "Molt bé, noia. Tu vés fent".

L'antítesi del Primer de maig

Com ja us he explicat en el post Exiliat a Borredà, el cap de setmana del 1, 2 i 3 de maig els pares van marxar a Vila-seca. I divendres, primer de maig, es complia setè aniversari de l’Aina.

En principi no hi havia d’assistir, però el fet que els lavis vinguessin a buscar-me a Alella –juntament amb la insistència de la tieta Anna perquè m’hi quedés- va motivar un canvi de plans. I allí em teniu: agafat de la mà de la iaia, totalment cohibit enmig d’un mar ninyates, mami-mós i mami-rós. Si a tot això hi afegim encara una corrua de regals interminable i de poca utilitat tindrem la viva imatge de l'antítesi exacta del Primer de maig.

No obstant això, facilitats, Aina!

M'han portat la mona

Per tercer any consecutiu, uns sinyors als quals no veig mai però que asseguren ser els meus padrins van portar-me un pastís de xocolata: la mona de Pasqua. Aquest cop, en Ramon i l’Albert no l’hi van comprar a l’Artés i van venir acompanyats de l’Elisenda i l’Adrià, un bebè a qui no veia des del mes de setembre (vegeu missatges antics).

La mona duia un gormiti i un pollet. La trobada va servir també perquè em lliuressin el carnet infantil del Barça, tot i que la foto identificativa continua sent la mateixa del primer dia. Enguany, vaig fer-los a tots molt bon paper -fins i tot vaig fer-los una demostració disfressat de Negre Dolent!- i no vaig trinxar la mona a cops de puny, com l’any passat, sinó que me la vaig cruspir de mica en mica i sense fer soroll, mentre l’Adrià menjava farinetes i els grans feien l’aperitiu abans de sopar.

A l’hora dels regals, els pares van obsequiar en Guaix amb un iPod amb capacitat per a 120 GB. Per la cara que va fer, crec que no va esbrinar de què es tractava fins que no va veure els altaveus que l’acompanyaven i la mama li va dir:

- Hombre, Guaix, con esto puedes grabar más de diesmil cansionez!

- Todos los éxitos de la Discoteca Joker caben en un grillo?

I a partir d’aquí, el turment i l’èxtasi. Els convidats van anar desfilant un a un, exhausts de sentir desenes i desenes de cançons dels anys 60 i 70 sense solució de continuïtat. La mama i en Guaix, que tan aviat feien espinguets a duo com udolaven cadascun pel seu cantó, van destapar una ampolla de Moët i van estar-s’hi així fins a passades les tres de la matinada! Abans de cloure la sessió, en Guaix va fer la seva petició particular de discos sol·licitats: Leonard Cohen i jotes de picadillo. És clar, que la sessió de llenceria íntima tindria lloc més tard, al pis de dalt (però d’això no pengem les fotos).

34 tacos

Vaig comparèixer a casa d’en Jordi i la Teresa amb la cara despintada per la suor i els jocs d’aigua. Celebràvem amb un dinar l’aniversari d’en Jordi i el primer mesari de la Nara. En va fer 34, i ho hem volgut expressar en tacos -i no pas en anys- en homenatge a la seva estada mexicana.

Com sempre, vaig ignorar la cosineta –“és un bebè que només plora i no sap parlar”- per anar a raure a braços de la tieta Mercè, dels quals només me’n vaig separar per pitjar a fons el comandament de la Playstation i pilotar el Muquín pel desert d’Arizona. I així va ser com, sota la seva protecció i assegut a la seva falda, vaig poder fer la meva en tot moment fora de l’abast dels pares i eludir l’àpat: únicament vaig acceptar algunes olives farcides i uns talls de pinya. Ándele!

Porcs, guarros i 'asquerosos'

“Sou els dos ben iguals: una colla de berros. Déu meu, quina família!”

Rot: erupció sorollosa provocada a l’estómac com a conseqüència de la ingesta voluntàriament abusiva de begudes que piquen: cola-cola, fanta blanca, aigua amb gas...

Darrerament he perfeccionat el meu estil, allargant-ne la durada i augmentant-ne el volum. Faig rots que semblen d’adolescent maleducat, d’aquells que ja han canviat la veu i vesteixen pantalons per sota del cul. Avui he après a dir Aaaaaaarç i ben aviat podré pronunciar paraules esdrúixoles. El pare diu que dec tenir granotes a la panxa, i jo, tot cofat, li demano:

- Papa, oi que t’agrada?

Pet: esclafit sorollós que es produeix a l’anus, per la vibració de les natges. De vegades, el so va acompanyat d’una olor primària que tomba enrere. Els castellans en diuen “peto”.

- Ha, ha, ha, he fet un peto!

Fins fa poc només coneixia els pets de llop i els de monja, però ara m'he aficionat a les ventositats intestinals. No sé perquè s'enfada la mare. Ella també se'n tira, i a més ja se sap que "un pet, és l'alegria del pobret" i que "home baixet, home de pet".

Pet amb flocs: el que va acompanyat de sortida d'excrement. A casa en diem pet amb llepet.

- Ecs, qué ascos!

Llufa: L'altra gran família del vent detràs. Pet pudent i silenciós. Ffff... El Guaix els anomena pets estrangulats.

Burilla: moc modelat amb els dits fins assolir una forma arrodonida i eixuta al tacte. Aconseguit aquest estadi, esdevé una molèstia, per la qual cosa cal enganxar-lo en un altre suport. Millor si no es veu: com els plecs dels llençols o el sota d’una taula.

Ahir en vaig enganxar una al respatller del sofà. La mama va embogir:

- Àlex, treu-la. Àlex, treu-la!

I el papa li va fer cas: va flexionar el dit índex enrere fins a falcar-lo amb el dit gros. Va mirar fixament la mama; va acostar-hi lentament la mà i, amb una rialla d’orella a orella, van destensar les falanges i l’índex va impactar la burilla amb una força inusitada. Com una catapulta, la boleta va sortir disparada dibuixant en l’aire del menjador una parabòlica perfecta.

Per molts anys!

El passat dia 20 de setembre vaig fer 3 anys. Aquell dia era a Concas i, tot i ser molt lluny de casa, tothom va trucar per felicitar-me: les tietes Mercè i Rosa, la iaia Make, l’Anna, la Marianna i en Bumà, la Montse i en Güan, la Teresa i en Jordi... Ja veieu com m’estimen!

De bell nou a Alella, vaig celebrar l’aniversari conjuntament amb l’Araitz. Recordeu que som de la mateixa quinta i que només ens portem 5 dies de diferència. A l’escola vam menjar galetes Viñas de Vilada i ens van fer corones de coloraines. L’Anna va fer tres pastissos i al sopar –a base de bambes i torradetes- hi eren també en Guaix –que es va fotre tot el vi-, l’Artal –que es va fotre tota la colola- i la seva mare, la Pelopollo. La mama era malaltona i se’n va anar al llit sense veure com bufàvem les espelmes i obríem els regals. No va veure les bicicletes, però ens va maleir els ossos de tant sentir-les a passar amunt i avall fins a ben entrada la matinada. Mic, mic, feia la botzina!

L’avi Paco

En Paco està ben fomut. Està tocat des de fa molt de temps per culpa de l’alzheimer i el càncer, però la davallada s’ha accentuat arran de l’últim episodi de febre i el seu pas transitori per l’hospital. Per aquest motiu, en Paco ha estat ingressat durant un mes en un centre assistencial de Mataró. La Make hi va cada dia. L’afaita, li duu roba neta i l’ajuda a menjar.

Fa un parell de setmanes el vam anar a veure. El pati de la residència té reminiscències indianes -és el claustre d’un convent del segle XVIII, esquitxat de palmeres i ple de tórtores- però els passadissos i les habitacions són ben rònegues. Vam trobar en Paco absent i molt afeblit, amb la mirada perduda i sense esma per parlar. Res a veure amb els seus companys de planta: persones d’edat diversa i extremadament actives però ben tocades del bolet. Un cop fora del recinte vaig espolsar-me la por escènica que m’havia envaït, i vaig dedicar-me a encalçar tots els coloms de la ciutat. Abans de tornar al cotxe ens vam acostar a la platja. Sense sabates i de la mà de la Make vaig remullar-me els peus. “Qui hi ha aquí dins?” Peixos. “I balenes?”

En Mini visita Alella

Ja sabeu que els cotxes de joguina em fan parar boig. Sóc un enamorat de les miniatures i, de mica en mica, estic aprenent els seus noms: el Xeco, la Xagueta, en Xic o el Gris. Per oficis, conec la puli, els bombers i l’ambulància i, pel que fa als models, el Twingo i el Mini. Coincidint precisament amb la Festa Major d’Alella vaig tenir la immensa sort de topar-me amb el Mini estacionat al carrer d’Eudald Serra i Güell. Heus ací la prova.

En Mate viu a Ripoll!

Després de saludar en Luigi a Santako, avui he tingut l’oportunitat de visitar en Mate. Ha estat als afores del polígon industrial Rocafiguera, camí de Campdevànol. Com a la pel·lícula d’en Muquín, el Mate català –que és diu Peix de cognom- té un munt de pneumàtics al seu taller i està equipat amb una grua al darrere. Ens hem fet tan amics que al final fins i tot m’ha deixat tocar-li el ganxo!

Facilitats, mama!

El passat 5 d’agost la mama complia 30 anys i ingressava de debò al Club Súper 3. Feia mesos –sinó anys- que la mama es delia planificant una senyora festassa per aigualir les penes inherents al gènere femení quan travessa el llindar d’aquesta edat. A tal fi havia previst la intendència i l’escenografia amb tot luxe de detalls: convidaria la seva colla d’amics de Borredà a ballar, beure i desfasar durant 48 hores non stop a l’era de casa Mentui.

Certament, ho tenia tot apamat, començant pel càlcul d’hectolitres i el tipus d’alcohol que ingeririen fins a la música que havia de punxar el discjòquei... Tot, tret d’un detall: el forat a través del qual uns hostes sadollats en excés havien d’evacuar pixums, diarrees i sucs gàstrics.

I vet aquí com pocs dies abans de l’efemèride i en absència d’un vàter que complagués les exigències d’esfínters tan refinats, la celebració va haver de ser cancel·lada. Quina mena de gent de poble són aquests berguedans de pa sucat amb oli que són incapaços d’anar a cagar a l’hort!

Així les coses i amb la mama més a prop que mai de sumir-se en la depressió dels 30, la família va tractar de pal·liar la situació. El dia 5, pare, avis i tiets ens trobaríem a la casa de la muntanya per acompanyar la mare en el pelegrinatge cap a l’edat adulta. Per tal d’endolcir aquest trànsit, la Marianna i en Romà van dissenyar una gimcana que combinava dosis d’humor, estima i remembrances infantils, una mica a l’estil d’Aquellos maravillosos años. La gimcana es componia de proves molt divertides –tast de begudes de cola i demostració d’hulla-hop incloses-, acompanyades d’un receptari de cuina que feia la funció de fitxa explicativa.

A mi, veure els grans fent el ruc em va provocar un gran delit. M’ho mirava tot mig astorat, mig complagut i amb moltes ganes de participar-hi. De fet, la meva intervenció va ser determinant a l’hora d’omplir un gibrell amb ampolles d’aigua foradades, i vaig riure a cor què vols, cor què desitges amb l’endinyada de melindros sucats amb tilles que els pares es van fúmer per barret jugant a la gallineta cega.

Certament vam passar una bona estona, però arribada l’hora indefugible de la veritat la mama va demanar al papa on era el seu regal. I el papa únicament va saber implorar perdó per l’oblit i fer-li tres amors, un per cada dècada acumulada. Però això, que no està pas malament, no va ser prou agradós per a la mama, que bo i agraint les ofrenes efímeres, continua reclamant cada dia que passa el regal que legítimament li pertoca. “I no tens excusa; has tingut quatre anys per comprar-lo”.

En Luigi és colomenc!

Divendres vam celebrar a escola la festa del color blau. El canvi sobtat que ha fet el temps aquesta setmana ens ha dut l’estiu de sobte, quasi a traïció. El sol, la xafogor i les temperatures salvatges són ara el pa nostre de cada dia. A l’escola, ja fa alguns dies que ens ruixen amb la mànega d’aigua, i a casa cerco consol a la piscina inflable.

Els pares tenen altres mecanismes de defensa: les rabes de calamar, els pintxos oliosos, les patates braves banyades en allioli i les canyes de cervesa. Però no sempre funciona. Ahir, per exemple.

Érem a Santa Coloma –bressol dels meus ancestres paterns-, fent temps perquè ens canviessin les rodes del cotxe. Eren quarts de quatre i sèiem en la terrassa d’un bar especialitzat en caracolillos con caldo. M’havia de prendre un gelat de maduixa, però ràpidament vaig desertar al bàndol de la colola. La suor em queia a raig, així que em vaig fúmer de patac dues llaunes per revifar-me.

En adonar-nos que érem a un pas de morir víctimes d’un cop de calor, vam fugir rabent a la recerca de l’aire condicionat del primer supermercat que vam trobar: un Carrefour de barri. Com era petit i feia estona que ens hi estàvem sense intenció de comprar-hi res, vam guillar dissimuladament a la botiga del davant: una sabateria molt ben climatitzada, i encara més tard vam passar per un Dia, un Sorli i el mercat municipal.

De tornada al taller, vaig tenir una gran alegria. El papa ja m’havia advertit que ens canviarien les rodes en Luigi i en Guido, però jo no m’ho acabava de creure... fins que el vaig veure! Se’m van obrir un ulls com taronges... No me’n sabia avenir... Heus ací la millor prova del nostre encontre: una foto.