La Raquel té por

El pare no explica a casa res de la feina. Jo tampoc no explico res a casa d’allò que he fet a escola. Res de res. Ja sabeu allò que diuen: qui vulgui peix, que és mulli el cul.

Això no vol dir que no faci el contrari. Molts cops, la mama havia advertit el pare que anés amb compte amb les coses que fa i diu, i com les diu, ja que “aquest és capaç de piular-ho a classe”. No es podia imaginar fins a quin punt...

La setmana passada, la Yulanda va avisar el pare: “vigileu a casa, que el nen ho canta tot”.
- “Ah”, va fer el pare.
- “M’ha dit un ocellet que l’Arç dorm cada nit al vostre llit?”
- “Psssí”, va reconèixer. “Estem així des de setembre”.

Per corregir aquest acte d’apropiació indeguda que diàriament faig del llit marital, la Yulanda va deixar al pare un conte que hem estat treballant a classe i que m’agrada molt. Duu per títol La Raquel té por i tracta d’una nena que no pot dormir perquè es pensa que a la seva habitació hi ha monstres, com ara jo.

Vam aplicar la recepta la mateixa nit, però el resultat va ser un fiasco. Vam explicar la història mil cops. I res. L’endemà, el pare va exposar-li el cas a la tieta Anna, que va prestar-li un llibre de contes del professor Estivill. Però no va sorgir efecte. Al contrari, l’experiència de veure el pare assegut explicant rondalles als peus del llit ha despertat el meu interès per la literatura popular.

Des de llavors, cada nit s’asseu al tamboret de la cabreta i em llegeix tres, quatre o cinc contes. Fins que acluco els ulls o fins que perd la paciència i em trasllada al seu llit. Dimecres vam encetar Folklore català, de Joan Amades, un totxo de mil pàgines que el pare va comprar amb la idea que li faria servei fins a l’adolescència i que, al pas que anem, fulminarem en pocs mesos. Vam començar pel Patufet, en Joan de l’ós i la Princesa granota, i a aquestes alçades ja passem per les faules de comare Guilla i el Gegant d'un ull al front.

Així que ja ho veieu: vaig a escola cada dia, però l’únic que saben els pares del que s’hi cou és a través de les circulars sobre polls i llémenes i dels informes del servei de menjador. De polls no crec que en tingui mai si em segueixo rentant la closca umés un cop a la setmana i sempre amb "poqueta aigua". I dels informes de menjador tampoc no en traurem l'aigua clara, ja que són falsos de daltabaix. Només hi diuen mentides -que m’ho menjo tot, i tot solet-, com han reconegut al pare algunes monitores que ell coneix: "menja fatal i sempre és l'últim".

De moment, l'única cosa que ha trascendit les portes del Fabra han estat algunes manualitats: un parell de panellets per celebrar la castanyera i una careta de quisso per deixar constància que pertanyo a la germandat dels gossets. És clar, que el cas de l'Araitz encara és pitjor: conilleta del Playboy.