Pentinelles

Avui [per ahir] no he anat a escola. L’Aina i l’Araitz sí, pobretes, però se n’han tornat poc després perquè l’han trobada tancada. L’Anna i l’Artal havien oblidat que el centre feia festa de lliure elecció i han sortit de casa amb el temps just i un coet entre cames.

Jo m’he llevat tard, vora les 10. La mama m’incitava a sortir de casa: “Arç, anem a comprar això i allò altre?”. I jo responia “no, vull jugar a casa”. Ja coneixeu la Laura i el seu afany consumista. Per això, quan m’ha intentat temptar dient-me “vinga, i et compraré un cotxe”, he respost sense vacil·lar: “No, jo ja en tinc molts, de cotxes, i els nens pobres què?”. Glups, ha fet la mare i se n’ha anat a la cuina a fer torrons.

A quarts de tres els pares s’han rellevat. Tant sí com no, el pare m’ha tret el pijama i m’ha vestit de carrer per anar a la muntanya. Ens hi hem endut en Neko, l’Eira i una cistella per si de cas.

Ens hem fet un tip de veure bolets de totes les mides i colors, però cap de comestible als nostres ulls. Els pebrassos eren espectaculars. Semblaven pastissos de nata, però el pare no les tenia totes i es dedicava únicament a la recerca de pentinelles. En tres horetes, amb prou feines n’hem arreplegat set o vuit, justet per a una truita de dos ous.