Tot és meu

Diumenge al matí se celebrava al pati de Can Llonat el primer mercat d’intercanvi d’Alella, un acte inscrit en el programa de les Primeres Jornades Europees per a la Reducció de Residus. Una estoneta abans, el pare havia mirat de convèncer-me que m’havia de desprendre d’algunes joguines que ja no em feien servei. Li vaig dir que sí, que ho entenia i que hi estava d’acord, i en vam omplir un sac.

Vaig entrar a Can Llonat ben decidit a muntar la meva paradeta i vaig a començar a buidar el sarró dibuixant un somriure d’orella a orella. Tanta paramenta va cridar l’atenció de les filles del Sergi Freixes i d’un grupet d’amiguetes seves, que ràpidament em van encerclar. Els ulls els feien pampallugues i la boca els feia una suquera que els regalimava llavis avall. Semblaven corbs a l’aguait. La seva frisança es traduïa en un xiuxiueig i una tremolor de peus impacients que anava in crescendo al meu voltant.

Abans no fos massa tard i em pogués penedir de la sostracció d’algun objecte, vaig plegar-ho tot d’una volada, vaig tancar el sac i m’hi vaig deixar caure al damunt, mentre cridava: “papa, anem a casa!”.

I aquí s’acaba la meva primera experiència d’intercanvi. Reconec que alguna cosa d’altres nens m'hauria pogut interessar, però va ser més forta la propensió a no deslliurar-me de res.

Va ser un èxit: el pare tampoc no va canviar cap còmic, però altres van fer grans negocis. En Pau va canviar dos llibres per un cafè de màquina de 50 cítims; en Jordi, un bol de sopa xinès per una guardiola en forma de mussol; l’Andreu, unes llaunes de Mountain Dew per una carta de protesta a La Vanguardia española per l’afer Galinsoga; la Marta, unes peces de roba per uns patins de bota, i la Marina, un tall de cabells per un disc de Georgie Dann. Com veieu, la quantitat i la qualitat de les transaccions permeten augurar un gran futur en properes edicions...

Jo ho tinc clar, quan vulgui res, li demanaré calers a l’àvia per anar-me’n a Ca la Noia.