Els ‘romanitos’

Fa una colla de temps que s’encengué l’espurna de l’amor. Des de llavors, els fraguelitos perden el cul l’un per l’altre i fan nyic-nyecs plegats, però les famílies seguien l’idil·li a una distància prudencial. Esperaven el moment propici en què els nuvis les convoquessin. Doncs bé, aquest moment ja s’ha produït.

Va ser el passat 8 de gener, a Mont-roig del Camp i arribava en un moment dolç: pels volts de Nadal i després que en Bumà hagi plegat del diari El Punt per entrar als Estats Units com a jugador de soccer i polissó il·legal.

Bo i entendre que algun dia havia de tenir lloc un encontre formal entre els sogres, no sabia ben bé què hi pintava jo al mig d’aquell sarau. Però ràpidament vaig tenir-ho clar: la meva fama s’ha escampat arreu i com és lògic i natural també al Camp de Tarragona volien conèixer-me personalment. A més, un nen sempre ajuda a trencar el gel.

Em van seduir amb la idea que podria jugar amb la xinxilla d’en Bumà, un conillet d’Índies anomenat Franz, i que dinaríem arròs negre. De camí a Mont-roig vaig memoritzar el nom dels nostres hostes per fer-los bon paper: “el pare es diu Miquel; la mare Remei; el germà Miquel Àngel i la jove Roser, o Xarito, però no l’hi diguis que s’enfada”.

El dinar era boníssim i les vistes, espectaculars. El paisatge que vèiem a través del finestral semblava una estampa toscana en format panoràmic. Contra tot pronòstic, vaig menjar arròs. No era qüestió de fer un lleig després que en Miquel hagués tingut una feinada de por a pintar els grans un a un. I mentre els adults feien les postres, la Roser em va confiar la seva col·lecció de gossos de peluix. N’hi tenia alguns de ferits, amb un trau al musell. Probablement havien estat torturats per un ósset que no vaig voler cap manera. Duia uniforme dels Mossos d’Esquadra i no m’inspirava confiança.

Acabades les postres –un demolidor xarrup d’avellana-, vam anar a fer el volt al santuari de la Mare de Deu de la Roca. Diuen que tant la ubicació –penjada d’un roc- com la vista eren espectaculars, però jo pesava figues. A continuació, i amb l’al·licient de tenir al meu abast tota mena d’animals domèstics, vam dirigir-nos cap a Vandellòs per visitar el pessebre vivent o pessebre dels estels que fan al despoblat de la masia de Castelló.

Durant uns dies, el poble torna a bategar i recupera les places i les cases per reviure escenes de la vida a pagès: batre a l’era, picar l’enclusa, destil·lar aiguardent o pelar avellanes. Hi havia una gentada de ca l’ample, i una combinació de vent i fred que glaçava la cua dels gossos i de tots els animals que corrien per allí: rucs, gallines, faisans, vedells, cavalls i porcs. Fixeu-vos com devia estar d’apurat que no vaig fer cap mena d’escarafalls a l’hora de prendre’m d’una glopada un got d’aigua amb farigola ben calenta i una botifarra negra amb només tres mossecs.