En Moto Moto

Divendres vaig anar al cine per primera vegada. Els pares buscaven un cinema en català: a Badalona, Mataró, Barcelona, res. O anaves a Solsona, Manresa o Figueres, o la cosa estava crua. Al final va ser a la Maquinista i en cristià, és clar.

La mama i la Marianna van comprar les entrades amb carnet d’estudiant, però a l’hora de la veritat van anar-se’n de rebaixes –les molt guilles- i van transferir-les als seus respectius: el papa i en Bumà. Això sí, ells, ben contents.

Només de veure el rebedor del cine -enorme, ple de neons blaus i emmoquetat amb una estora de color carmesí que trepava fins dalt d’un sostre que no s’acabava mai-, vaig intuir que la cosa em plauria. Vam demanar dos cubalitres de colola i un cabàs de crispetes, i van atansar-nos a la sala 6.

- “Les entrades són numerades”, va barbutir el botones.

No hi havia ni Déu. Onze persones, inclosos naltros. Cosa de la crisi, o de les rebaixes?

- “Has vist, quina tele més gran?”, va fer el pare.

Repassava amb la mirada l’entorn, però sense obrir boca, frisós perquè comencés l’espectacle d’una vegada. A l’hora indicada es tancaren els llums i s’inicià la projecció: Madagascar 2.

La imatge i el so envoltant -envolvent seria incorrecte- estaven molt bé, però tampoc no us penseu que vaig al·lucinar gaire. Sóc un noi difícil de sorprendre, i plenament familiaritzat amb el sistema THX i la tecnologia Sunsunrún. De tant en tant girava el cap i feia una mirada d’aprovació als meus acompanyants, com dient “està bé”, sobretot quan sortia en Moto Moto, un pipòpam semental i molt fatxenda. Però les reaccions més enèrgiques es produïen cada cop que el papa xarrupava colola:

- “Prou, papa, que te l’acabaràs!”.