La tornada va ser més amena. Amb el pap ple –encara que sigui a base de cacauets i avellanes rebullides-, el món es veu amb més optimisme. La mama va recuperar el bon humor i va fer bona la predicció del papa: una hora per tornar. Jo també hi vaig col·laborar alçant les mans enlaire i demanant: - A coll, a coll.
No em vaig adormir de miracle. En part perquè vam acostar-nos a la font d’en Gurri, i ja sabeu que l’aigua m’esperona. El torrent al qual dóna origen és ple de verns, que a aquestes alçades de l’any tenen un posat ensopit. L’estampa era realment fantasmagòrica. La font feia pena de veure: l’aigua rajava a manta, però les ventades de les últimes setmanes havien aterrat completament dos dels tres arbres monumentals que la guarnien i li conferien un aire feréstec i ombrívol. Ara són a terra, amb les branques esqueixades i les arrels a la vista, pendents d’enretirar.
Quina enveja... A mi no m'hi porteu mai, d'excursió.
ResponEliminaUna excursió molt bonica , pero.... us ha faltat la truita de patates, carbassó i bolets, les croquetes i tot l'acompanyament de fruites , xocolates, sucs, cololas etc que porta la iaia quan la convideu a les sortides.
ResponEliminaI a la tieta Marianna digali que si no s'enrecorda que la varem portar d'excursió a Andorra, que no es queixi...
m'he oblidat de signar l'anterior comentari
ResponEliminaIaia Mo
Estic ben orgullós de la meva gesta, fins al punt que avui l'he narrada a l'escola, davant la mirada atònita de la resta de 'compadres'. La Yulanda també ha quedat gratament impressionada, sobretot quan l'he explicat el passatge inèdit del cavall blanc i del soroll que feia: Brrrrr, brrrr!
ResponEliminaOh dons, a la Yulanda i al teus amics els hi has explicat una altre versió ....en la nostra no hi surt el cavall blanc
ResponEliminaIaia Mo