Gooooooool!

Ho he dit molts cops i no me’n cansaré mai: jo -l’Arç- sóc el cor del Barça. De fet, des de ben petit sóc capaç de reconèixer tres marques: les lletres de Walt Diseny –surten a totes les pel·lis de dibuixos-, el morro de la xagueta –la W de Volkswagen- i l’escut del FC Barcelona.

- Mira, el Barça!

- I això, qué és?

- Les barres de Catalunya, la Creu de Sant Jordi i la piloteta.

Dimecres 24 de febrer es disputava el partit d’anada de vuitens de final de la lliga de Campions a Lió. Al menjador de casa hi havia ambient de Copa d’Europa: cervesa Franziskaner, patates Gourmet, olives mallorquines i morró de porquet del Lídal.

La manca de definició davant de la porteria contrària dels davanters blaugranes, i més després de la cantada de Valdés i del gol de falta de Juninho Pernambucano, ens van posar contra les cordes. La mama es mossegava les ungles i el pare es cruspia a velocitat de vertígen les patates. I llavors, quan ja ho donàvem tot per perdut, va arribar, al minut 66, la rematada en planxa al segon pal de Tití Henry a la sortida d'un córner.

- Gol, gol, gol! Goooooooooooooooooooooooooooooool!

Com una molla, tots tres vam alçar-nos del sofà i vam llançar-nos a terra davant la tele, cridant, rient, aplaudint i abraçant-nos.

Després d’aquesta bogeria, sempre que fan futbol a la tele, pregunto als pares:

- I farem gol?