A setze

La vida ha canviat massa en molt poc temps. També a l’escola. La nova immigració i la nyonyeria dels mestres ha fet que les celebracions populars i tradicionals es desvirtuïn progressivament fins al punt de perdre’n el sentit i la significació. I tot, en favor –i sota el pretext i l’excusa- d’un objectiu suposadament lloable i políticament correcte: integrar tothom sense ferir susceptibilitats.

Ara resulta que el tió és “multicultural” [sic]. Jo encara no sé què vol dir això. Els pares tampoc. De fet, crec que ni els mestres no ho saben. Que ho siguin els reis –que un és negre, l’altre blanc...- té un passi, però una soca d’arbre? Que hi hagi alzines, roures i pins ens dóna dret a parlar de biodiversitat, però no pas de multiculturalitat.

La reflexió ve a tomb pel Carnestoltes. Durant dies i dies n’hem parlat i hem preparat cançons a l’aula sobre aquest home tan estrafolari. Fins al punt que encara avui, un més ben bo després, entono la cantarella cada dos per tres. Els pares em veien tan cofoi i tan il·lusionat amb les sardines, les fuites, la vella Quaresma i el Carnestoltes que van decidir preparar-me per al cop:

- Arç, dimecres cremareu el Carnestoltes, eh?

Al principi no ho acabava d’entendre, però a còpia d’insistir-hi semblava que ja ho tenia coll avall. El dia 17, dimecres de cendra, era el jorn que teòricament esperàvem socarrimar el tio de paper. Però no. Els professors van indultar-lo, sense importar-los gens ni mica adulterar el cançoner per edulcorar la trista realitat. En comptes de dir “a setze el vi, el pobre Carnestoltes s'acaba de morir”, van fer-nos creure que la cosa anava així: “a setze el pa, el pobre Carnestoltes s’acaba de marxar”. I au, tots fent adéu amb la mà. Quina colla d’il·lusos!