Nosaltres Junqueras

La mare no vol que parli de política al bloc, però de vegades és inevitable. Especialment si jo en sóc protagonista.

El 17 de març, el pare va compartir taula a Mataró amb l’executiva comarcal i el candidat d’ERC a les properes eleccions europees, l’Oriol Junqueras (vegeu www.junqueras.cat).

Són vells amics. Es van conèixer a Roma, davant el Colisseu, en una manifestació de suport al moviment zapatista, atrets pel reclam d’una bandera estelada. El pare feia un Erasmus i l’Oriol remenava els arxius vaticans.

De tornada a la Universitat Autònoma, el pare es va matricular a Història i va començar a col·laborar de forma estable amb l’Oriol, fent-li de negre en la recerca i redacció d’informació (rutes turístiques sobre les guerres carlines; una traducció de l’italià d’una biografia sobre Galileu o el capítol dedicat a Josep Barceló, Carrasclet, a Les guerres dels catalans).

Durant una temporada van conduir plegats un programa a Ràdio Sant Cugat, juntament amb la Maria Antònia Martí Escayol, i fins i tot van engrescar-se a presentar a Catalunya Cultura i RAC1 una proposta de nou programa, amb en Ramon Anglada i l’Albert Manyà, que no va reeixir.

Encara no era Doctor en Història del Pensament Econòmic quan va escriure el pròleg de dos llibres de la col·lecció Recordant... Alella en el temps i va pronunciar una conferència en contra de la constitució europea, convidat per La Garnatxa.

La seva tenacitat i loquacitat han fet que l’Oriol guanyés certa projecció pública de la mà d’en Josep Maria Solé i Sabaté (Postres de músic) i l’Enric Calpena (En guàrdia). Les seves aparicions a El favorit són senzillament antològiques. Qui no el recorda fent de Jaume I esquarterant una síndria a cops d’espasa?

Aleshores ja ho advertia la mare: “el faran fora, perquè ho fa tan bé que es menja en Toni Soler”. Al final, vés per on, ha estat la censura socialista la mà negra que ha exclòs i vetat Junqueras com a convidat i contertulià dels mitjans de comunicació públics catalans...

Però anem al gra: en sortir de classe, el pare va portar-me al jaciment arqueològic romà de Vallmora i el Centre d’Acollida Turística d’Alella, El Masnou i Teià. També hi eren l’Oriol, els dos Andreus -en Francisco (alcalde d’Alella) i en Bosch (de Teià)- i unes noietes molt maques de Maresme Digital que van riure molt amb mi i em van recollir de terra uns quants cops.

No tinc cap foto acreditativa amb el candidat, però no és d’estranyar. Tots dos miràvem d’atraure focus i càmeres: ell amb les seves explicacions i raonaments, i jo fent-me el simpàtic amb les noies de premsa al més pur estil Sin Chan (saltant, corrent i grimpant per damunt les restes de la cella vinaria, davant del patiment dels membres de la comitiva). Només em va faltar abaixar-me els pantalons i cridar allò de trompa, trompa!