De nou a l’autovia, tot semblava bufar i fer ampolles. Vaig demanar als pares que m’expliquessin contes, a veure si aconseguia adormir-me. El d’en Patufet va estar bé, però el de la Caputxeta no em va agradar gota. El pare va sobreactuar de tal manera quan interpretava el paper de llop que em va ben acollonir:- Ai, pare, no cridis tan fort!
Tot d’una, vam aturar-nos a fer benzina. Eren quarts d’onze i no hi havia ni una ànima. Els pares van baixar a repostar, van tancar les portes, van despenjar la màniga del sortidor i, clap-clap, es van encendre els llums del cotxe i es van abaixar els pestells. Les portes s’havien bloquejat automàticament, amb les claus penjades del contacte i jo al seient del darrere, ben amarrat a la cadireta. Els pares es van mirar i van acordar operar pausadament per no generar alarmisme.
- Arç, bonic, pitja el botó de la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada