ARÇ ASENSIO

Tornaríem a veure la muntanya des de Mataplana, el cap i casal del Comte Arnau. Les restes de la fortalesa es troben “en indret planer, ensotat i amb poques condicions de defensa”. Malgrat tot, el gruix dels murs és considerable.

En fou senyor el mainader reial Ponç de Mataplana. Probablement en tindreu notícia d’ell gràcies a l’adaptació que en Titot féu del cançoner d’un altre trobador, Guillem de Berguedà, i dels blasmes que hi conté. El titllava de mesquí, covard, traïdor, assassí i homosexual fins a extrems que Martí de Riquer considera “intolerables i fereixen el que hi ha de més sensible”. Penedit arran de la mort de Ponç en el camp de batalla contra els sarraïns vers el 1180, segurament en una expedició militar al Baix Aragó o al nord del regne de València, confessà que “de tot ai mentit e mespres”.

Entre els senyors del castell hi figura una nissaga interminable d’individus anomenats Hug. N’hi hagué un que, el 1185, acompanyà el rei Alfons el Cast a Roerga per entrevistar-se amb Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània. N’hi hagué un altre que fou trobador, “ricx, cortes, valen baron e bon trobaire”, la qual cosa afavorí que es reproduïssin a Mataplana les famoses corts d’amor provençals. “Duraren aquestes festes fins que el baró Hug acompanyà el rei Pere el Catòlic a les guerres de Tolosa i caigué amb ell a la trista jornada de Muret”, el 1213.

Abans de morir, mantingué correspondència amb Vidal de Besalú i els occitans Blancatz, Reculaire i Raimon de Miraval. Contra el darrer, escriví un sirventès acusant-lo de descortesia perquè no havia suportat que la seva muller, també trobairitz, celebrés al seu enamorat. Explico això per fer contenta la tieta Marianna, perquè “amb això el senyor català feia una significativa manifestació de feminisme, ja que concedia a la dona-poeta els mateixos drets amorosos que a l’home-poeta, segons el concepte de l’amor cortès, i feia una interessant defensa de la dona intel·lectual”. Ooooh.