Avui, Pistoia és una ciutat mitjaneta dedicada en cos i ànima als vivers de planta. En el passat, va esbatussar-se a tort i a dret, ara i adés amb Florència i Lucca, però no n'ha sortit gaire malparada. Almenys a nivell patrimonial.
Vam fer una passejadeta, d’església a església. Són totes iguales: amb franges horitzontals de marbre blanc i verd, com els colors del Betis. D'aquest estil en diuen bicromia toscana i es caracteritza per l'alternança de franges de dos tipus de marbre: l'alberese (blanc) i el serpentino (verd).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada