El cor del Barça

Ja ho va ben dir l’ideòleg secret del garnatxisme: l’Arç és el cor del Barça.

Una asseveració tan rotunda mereix una explicació: l’Arç és el cor del bARÇa. Així de simple. I què volíeu? No li demaneu més, al bo d’en Ponie Bancells!

Rieu o ploreu, però una cosa us adverteixo: com ja va fer ell amb el carnet de l’Eskamot Alella, el dia que aquest col·lectiu va trair els seus ideals fundacionals, jo també m’estic rumiant molt seriosament d’estripar el meu carnet de soci del club blaugrana.

Com a bon catalanet acabat d’arribar al món, els pares van tenir la precaució d’obrir-me una llibreta a la Caixa (modesta, sí, però una llibreta al cap i a la fi), i els padrins van palesar la seva estima cap a mi i la seva devoció pel futbol fent-me soci infantil del FC Barcelona.

Però a la meva curta edat veig com trontollen els pilars en què –oh, il·lús de mi!- es basava fins ara la meva vida burgesa i regalada. El pare amenaça ara de transferir els meu compte a Triodos Bank (per allò de la banca ètica, la recent obertura del Caixafòrum de Madrid i el patrocini de la selecció espanyola de futbol), i el Barça s’arrossega sense pena ni glòria pels camps de primera. Avui no hem passat de l'empat a zero amb el Manxester.

L’idil·li va començar de manera immillorable; un debut estel·lar que es va saldar amb la segona Copa d’Europa al sarró. Encara m’emociono quan recordo l’esclat de joia que va acompanyar el segon gol de Belletti a l’Arsenal en una plaça de l’Ajuntament plena com un ou. Era el 17 de maig de 2006 (vegeu la foto).

Dos anys després, la situació és ben distinta. El Barça es troba en caiguda lliure a 11 punts de distància de l’etern rival i no es veu solució a curt termini per a la situació de crisi institucional i esportiva que viu el club.

Aquell ideal col·lectiu que el gran Vázquez Montalbán va definir com l’exèrcit espiritual de Catalunya s’esmicola en mil bocins cada dia que passa. I amb ell, el somni d’una Catalunya lliure i plena. Senyor Laporta: més Oleguer, i menys Barça Toons.