La mona i els micos

Definitivament: prefereixo els simis al pastís de xocolata. Són més divertits i més tarambanes. M’encanta quan es treuen polls, ensenyen el cul o mengen bàtans. D’entre tots, el meu preferit és el rei dels micos: un orangutà que sap simular petarrots ficant-se la mà sota l’aixella.

Fins al moment, de mones n’he conegudes dues: les que els meus padrins Ramon i Albert m’han dut el 2007 i 2008. De la primera ja gairebé no em recordo. Crec que es tractava d’un camió volquet de coxalata pura acompanyat d’un pedatxo d’ou embolicat amb un llacet. La d’enguany, en canvi, la tinc ben present: era una caseta farcida de lacasitos i grills de taronja confitada.

Vaig rebre la mona ben entrada la nit d’un jorn feiner, a una hora que ja no m’aguantava els pets. És per això que al principi no entenia gaire el motiu de l’ofrena. Minuts abans no compareguessin els padrins, talment fan els reis mags quan acudeixen a l’establia a adorar el minyonet, els pares m’havien enfundat la samarreta del Barça, en honor a ses majestats Dupont i Dupont.

Sigui com sigui, no vaig trigar a adonar-me que era dia de gresca i xerinola, de manera que ràpidament em vaig sacsejar la son de les orelles. I quina sacsejada, senyores i senyors! Allò va ser un huracà. En un tres i no res, la caseta ja era a terra. Me’n ric del llop i els tres porquets, i dels expedients de disciplina urbanística de mon pare. Pim, pam, pim, pam. La caseta que amb tant d’amor havia fet l’Artés va quedar ben esmicolada.

Mmmmm, què bona!