El setè art

Bé, avui voldria parlar-vos per la meva gran afició: el setè art. M’encanta el cinema. El bon cinema, és clar. Potser us semblarà falsa modèstia, però a la meva tendra edat ja he vist més bon cinema que molts adults en tota la seva vida, i és que vaig resistir com un campió la projecció de la versió remasteritzada en DVD i sistema THX d’Star Wars IV La Guerra de les Galàxies. El Negre Dolent (Darth Vader) i en Xugatat (Chewbacca) em van captivar, fins al punt d’haver esdevingut un fan incondicional de la mítica trilogia de George Lucas. Com sóc petit, ara com ara la meva preferida és El retorn del jedi, però ja m’han advertit que les dues anteriors són mooooolt millors. El secret per veure la pel·lícula sencera? El ninot R2D2 que el pare va rescatar de la seva col·lecció sagrada i va posar en les meves mans, i les tres o quatre naus que va anar traient de l’armari a mida que apareixien en escena.

Sincerament, a mi, en Tinky Winky i la seva colla peluixos em diuen ben poca cosa. Els prats i feixes de Borredà no tenen res a envejar a Teletubilàndia, si bé he de reconèixer que, malgrat la meva descoordinació de moviments, la cançó Cap, espatlles, genolls i peus tenia certa gràcia. El mateix podríem dir, si fa no fa, d’en Baby Einstein (que era igual d’avorrit, però sense conills). Només se salvava, i pels pèls, la mítica En la casa de mi tía, jia, jia, jo.

Com deia, sóc un cinèfil empedernit. Cada dia consumeixo, pel cap baix, entre una hora i mitja i dues hores de raigs catòdics. Pel matí, abans d’anar a escola, em trec la son de les orelles veient un succedani de Doraemon: en Korosuke i en Kiteretsu (els alter ego d’en Novita).

A la tarda, de tornada a casa, no perdono sota cap concepte la meva dosi diària. Si sóc a casa la Make, la cosa és clara: l’Aivò (Blancanieves), de totes totes. A casa els pares, la tria ja se’m fa més difícil. Tot depèn del meu estat d’ànim. Tinc èpoques. Al principi, només volia en Nemo, però més endavant vaig donar el meu vist-i-plau a en Quec (Shrek, 1 i 2), en Muckin (Cars) i en Mut (Ice Age 2, el desglaç). Darrerament he començat també a visionar compulsivament els Comins (Los pingüinos de Madagascar en aventura navideña) i l’Ós (Vecinos invasores).

Fins al moment, el cinema clàssic no em sedueix excessivament i únicament admeto, a poder ser en sessió doble, en Balú (El llibre de la Selva) i la Gallina (Robin Hood).

A través del cinema he après moltes coses al llarg d’aquest darrer any, fins al punt que moltes vegades confonc realitat i ficció... especialment quan es fa tard i és hora d’anar al llit. Aleshores, en algunes ocasions, em passen fugaçment, com una exhalació, tots aquests personatges pel cap... i llavors em vénen petits atacs de bogeria en què els enumero a tots sense excepció: en Muckin, en Seco, en Brus, la Xagueta Papa, la Nena Guapa, la Serp, els Fans, la Sily, en Guidu, en Lusi, en Xirkan, en Marti, els tracors... i acte seguit, m’adormo de sobte.