Com alguns de vosaltres ja sabeu, des de fa ben bé un parell o tres d’anys que el pare viu obsessionat amb les antigues mines d’aigua. Aquesta fixació, agreujada per l’encàrrec de la Biblioteca de redactar un estudi sobre aquest particular, l’acompanya nit i dia. Somia amb elles, i no és broma. De fet, tot sovint les nostres excursions a la muntanya esdevenen veritables expedicions a la recerca de la civilització perduda. En efecte, no hi ha torrent o fondalada que se’ns resisteixi. Ens fiquem pertot, i acabem plens d’esgarrinxades. Això sí, gaudim d’allò més i tornem a casa fets un nyap: exhausts, però reconfortats.
En les darreres setmanes, el ritme de les sortides s’ha intensificat, coincidint amb la data de lliurament de la feina. I val a dir que l’esforç ha pagat la pena, ja que hem (re)trobat antigues conduccions d’encanalat, entrades de galeries i pous de registre o aireig, així com alguns murs pedra i voltes de pitxol·lins per aconduir i salvar torrents.
La majoria d’aquestes descobertes les hem fetes ben a prop de casa, al torrent d’en Casals, del Pi Bord i de la Font de l’Esquerda. Gairebé sempre aquests elements eren ocults: o bé colgats per la sorra, o bé engolits per la boscúria i la bardissa, i en algunes ocasions ens hem deixat les ungles gratant la terra com a veritables senglars! I com els porcs, també hem xipotejat amb l’aigua i el fang dels torrents fins al punt de tornar a casa mig despullats. I així seguirem obrant –oh i tant!- mentre no ens constipem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada