Quanta aigua!

Fins als dos anys no tenia noció de la immensitat del mar, tot i que n’havia sentit a parlar. De ben menut m’ha captivat l’aigua. De fet, em segueix entusiasmant jugar i experimentar amb l’element líquid, i tinc la mida presa al riu, la banyera, la piscina, l’aigüera de la cuina, una galleda o un bassal qualssevol, tant se val. Però la grandària del mar em va frapar.

Per a la nostra primera cita els pares m’hi van acostar expressament fins a la platja d’Alella, davant del promontori de Can Teixidor, una tarda grisa de principis d’octubre, abans no s’esmunyís l’estiu. Em va captivar la remor, l’escuma i el moviment reiteratiu i pendular de les onades espetegant a la riba. “Quanta aigua!”, vaig exclamar satisfet, obrint uns ulls com taronges i esbossant un somrís d’orella a orella.

Tot just quan es compleixen sis mesos d’aquella experiència m’hi he tornat a atansar. Ha estat la tercera vegada que veig el mar de tan a prop, i la primera que m’hi he ficat.

Hi he anat en sortir de l’escola. Feia un sol esplèndid, tot i que, arran de mar, la brisa era ben viva i realment fresca. Per si de cas em constipo atribuirem la culpa al pare, ja que la mare ha refusat amb menyspreu la nostra invitació i se n’ha anat al Lidl. “Esteu bojos, vosaltres!”, ha esbufegat amb desgana fent que no amb el cap.

La veritat és que qui ens ha vist arribar no ens ha tret l’ull de sobre. Ens ho hem passat com les cabres: sense sabates, mitjons, pantalons i au, cap endins! Ni el pessigolleig de la sorra molla sota la planta dels peus ni el calfred de la primera onada que m’ha equitxat les cuixes no han estat obstacle per lliurar-me de ple al plaer del bany. He anat per terra en diverses ocasions, arrossegat per l’ímpetu de l’onatge, fins al punt d’esgotar totes les mudes que dúiem; la qual cosa ha desencadenat la nostra retirada precipitada i els meus plors de desacord. En volia més.