Picat a la consola

No sabeu fins a quin punt m’assemblo a la mamita! Quedaríeu esparverats. No només són els rínxols ‘pelopolla’, la mida extraordinària dels nostres pavellons auditius o les rauxes cancanrubineses.

Els gens són els gens, i cada cop tinc menys dubtes que enlloc de músculs, nervis i venes, el meu teixit corporal es compon de xips, píxels, circuits i plaques base.

En l’avantsala de l’inici del Bdigital Global Congress d’aquest dimarts a Barcelona –al qual no s’hi ha pogut resistir la mama-, ha tingut lloc el meu bateig de foc. I és que m’he passat bona part del cap de setmana amorrat a la Play 2.

Des de la més tendra infància m’hi he sentit plenament familiaritzat i he manipulat amb una desimboltura insultant tots i cadascun dels electrodomèstics i aparells electrònics que he tingut al meu abast, ja sia a l’hora de posar i treure un DVD, de visionar un power point, de fer anar el ratolí de l’ordinador o de regular l’amplificador del home cinema. Ara bé, he de reconèixer que en això de la consola era tot un neòfit. De fet, ni tan sols tenia notícia de la seva existència.

I ha estat gràcies al tiet Romà –àlies ‘Romànic’- que l’he descoberta. L’hi dono les gràcies més sinceres, de debò. Mercès al seu mestratge i al curs intensiu introductori al qual em va sotmetre, he passat en poques hores de ser un beginner qualsevol a esdevenir un jugador consumat que ha inscrit el nom d’aquest tàndem invencible amb lletres d’or en la nòmina de rècords del Súper Pang.

Vam passar tota la tarda de diumenge xalant i petant bombolletes com a bojos a la pantalla del televisor. No us podeu imaginar com em frisava cada cop que superàvem un nivell i s’obria una nova pantalla. Tot eren calfreds, tremolors, xiscles i salts compulsius. Imagineu-vos com devia anar la cosa que vaig acabar estirat, de boca terrosa, i fent-me pipí a sobre. Ben bé igual que aquells nens japonesos que patien atacs epilèptics veient dibuixos animats.

Torna Romànic, que els papes no em volen posar més “el joc”.