No hi ha país

Quantes vegades he sentit a dir-ho al pare! Ho diu, contrariat, gairebé a diari, generalment després de sentir les notícies o de fullejar la premsa. Semblava realment convençut després del resultat electoral que va donar la victòria més àmplia de la història als socialistes i la pèrdua de dues terceres parts dels suports a l’esquerra independentista després del timo de l’Estatut i la crisi de rodalies, entre altres greuges.

Doncs bé, ara hi torna altre cop. El motiu? Les notícies en tromba: per salvar in extremis un Estatut de pa sucat amb oli alguns s’encomanen a la mort d’un magistrat conservador del Constitucional. L’Estat comença a negociar el nou sistema de finançament autonòmic i ho fa des de la perspectiva del café para todos. El president espanyol es nega a debatre amb el legítim representant del poble basc qüestions polítiques que havia negociat amb una banda armada, la qual cosa confirma una cosa ja sabuda: que a Ecspanya no totes les idees es poden defensar –i encara menys dur a terme- per la via democràtica. I per acabar-ho d’adobar, el seleccionador català de futbol descarta cridar Bojan Krkic per disputar el partit contra Argentina al Camp Nou per contrarestar els exabruptes llançats per la Brunete mediàtica. La baixa del noi de Linyola s’afegeix a les dels botiflers Xavi, Puyol i Tamudo, i a la no convocatòria d’Oleguer.

Ara com ara no m’amoïnen les qüestions polítiques -a mi, que faig servir indistintament la mà esquerra i l’altra-, però sí les futbolístiques per raons òbvies: així com vaig anar de tapes per Bilbao a presenciar l’Euskal Herria-Catalunya perquè considerava que era un desafiament a tota la patul·leia centralista i uniformitzadora, fer un partit de costellada a 24 euros sense posar tot el xurrasco a la graella em sembla una presa de pèl en tota regla i un nou acte de genuflexió d’un país virtual, acomplexat i de fireta que no gossa incomodar l’Imperiet veí. Em dol al cor, però amb prou feines l’he vist per la tele.