Un altre ninyator

Mai el naixement d’un nadó havia degenerat en una timba. Mai fins ara, i és que el personal de l’Ajuntament –companys dels pares de la criatura- van improvisar una juguesca per tal d’encertar el dia que la Laia trencaria aigües i val a dir que ha estat un èxit, ja que la recaptació va superar de llarg la que en Joanico ha aconseguit en tots aquests anys venent números. La guanyadora de la porra ha estat l’Antònia de la Fuente, que disposava d’informació privilegiada, i la data en qüestió: dimarts 13, a quarts d’una del migdia.

La carta de presentació del nou poblador del planeta ens diu que va pesar 3 quilos i 200 grams en nàixer, que és pelut com el pare, nassut com la mare, que respondrà –si vol- al nom complet de Max Ponsa Verdú, i que molt probablement cursarà estudis de lactant en la llar d’infants municipal.

Personalment, sóc de l’opinió que aquest nen –com l’Adrià- arriba massa tard perquè pugui ser amic meu durant la infància. A la nostra edat, dos anys i mig són tota una vida, i jo no estic disposat a perdre el temps a tractar amb nyacos. Qui sap si els nostres camins convergiran més endavant, ja adolescents, quan arribi el moment de fer un grup de música, un equip de futbol o un grupúscul indepe.

En qualsevol cas i per l’estima que em mereixen llurs pares, vaig fer un esforç per vèncer la febre i comparèixer dimarts al vespre a l’hospital per felicitar-los i conèixer el petit infantó de primera mà. La mare estava guapíssima, pletòrica. El pare, en canvi, semblava un cargol, tot eren baves. Només desitjo que els virus que m’acompanyaven no afectessin el minyonet.