Un nou amic

Avui ha estat un dia intens. A l’escola hem pintat a tort i a dret, tot en color groc, i per la tarda he marxat d’excursió a la muntanya.

He sortit del Bosquet a quarts de sis, després de buidar el ventre i d’haver ficat la tifa dins d’un got de plàstic fent finta, davant els altres nens, que es tractava de xocolata desfeta. He fet parada al bosc de Can Serra per visitar-hi el safareig. Mentre el pare identifcava el coll de dues antigues mines mortes jo m'he dedicat a desflorar a cop d'esbufec tots els pixallits que s'han posat al meu abast.

Més tard m’he enfilat pel camí de Can Boquet fins al bosc de Cal Music. Allí m’he fet un tip de collir pinyes de pi bord i de llançar-les marges avall, he arrossegat una branca seca centenars de metres enllà i m’he enfilat a un vell i venerable ullastre. Pel camí he descobert una antiga cisterna o sot d’aigua, una font amb el seu corresponent safareig i un munt de murs de pedra seca. N’hi havia tant de feixa com d’altres, transversals al torrent, que tenien com a funció regular les aigües pluvials i preservar els camins que el creuaven.

A més, he identificat tres cabanes de vinya excavades en el sauló -dues de molt atrotinades i una altra de ben espectacular-, i un coll de mina amb un parell d’esglaons ben curisos. Per últim, he remuntat el torrent que davalla del Turó de les Monges, he passejat per una vinya vella plantada damunt d’un rocar, he obert un pou de registre de Can Rovira i m’hi he entretingut a resseguir les antigues rases que drenen la plantació.

Vora les vuit, he plegat veles i he anat a presentar els meus respectes al primogènit del Ramon i l’Eli. Es diu Adrià i té molt de pèl. Diuen que, en sortir del ventre matern, pesava 4 kilos i 70 grams. D’això només en fa deu dies i si la dada és certa significaria que l’Adrià m’hauria superat en 50 grams. Això sí que és un bon marrecot!