A cagar!

Oh well, what a rainy day! Com canta amb crits estridents el nino del fanalet que surt a la pel·lícula d’Els viatges d’en Gulliver, déu n’hi do com ha plogut aquest cap de setmana! Finalment, la llevantada s’ha penedit d’aquesta eixuta terra –i del seu govern trinaranjus- i ens ha dut l’anhelada aigua. Sabedor de la falta que en feia, el xim-xim ha estat constant i respectuós i no s’ha produït cap rierada, la qual cosa ha defraudat les meves esperances. Ha plogut bé, que dirien els pagesos.

Si bé és cert que el compliment de les dites populars relacionades amb l’oratge resta supeditat als capricis del canvi climàtic, sembla que aquest cop s’ha respectat el refranyer i tindrem, al maig, cada dia un raig. Des de divendres i fins al matí de diumenge, les nuvolades no s’han pres ni un sol minut de treva.

Davant d’aquest panorama hem optat per fer vida d’eremites i descartar la inspecció d’obres a Sérgoles. I us demanareu, en què ha consistit la vida contemplativa del trio calavera? Molt fàcil: la mama s’ha aflapat tot el cap de setmana al portàtil com faria una escopinya al seu escull, el papa ha vegetat com un marsupial malalt de tinya i jo m’he atipat de veure fins a la sacietat una joia del cine d’animació: el drac (Pedro i el dragón Elliot).

Tret d’una incursió fugaç i molt frugal al Carrefour per omplir el rebost, la veritat és que ha estat un cap de setmana totalment improductiu. La mandra elevada a la màxima potència. I quan l’avorriment s’apodera del teu cos, ja sabeu què passa, no? Doncs que l’ànima fa figa i sucumbeix al més baix dels pecats: la gula.

He endrapat a tothora, sense ordre ni concert. Morro de porquet, quicos, colola, pates, colats, dulives... Un regal per als meus sentits, si no fóra perquè després de les flatulències he acabat de donar el meu braç a tòrcer. Fins a sis vegades consecutives ha reposat el meu egregi fistro duodenal sobre la tassa del vàter. Allò sí que era colat!