L'aigua, font de vida i de capgrossos

Tot i que el pare i els seus sequaços de la Garnatxa van presentar –i guanyar, contra tot pronòstic- una moció contrària al transvasament de l’Ebre, ja sabeu que a mi m’encanta potinejar tota l’aigua del món, ja sia de pluja, de mar, de riu, de font, de mina, de dutxa, de piscina, de bassa o de bassal. Si fos de CiU, demanaria també la del Roine.

El líquid amniòtic del ventre matern va deixar en mi una petja insondable. Avui dia, l’aigua és una de les meves aficions principals, i el seu contacte em reporta un plaer immens que només rebutjo a l’hora de rentar-me el cap i la tita; per bé que no és menys cert que a l’hora de sadollar-me prefereixo abans altres beuratges com ara la xarxata, el colat, la fanta, el cuix o la colola.

A banda de l’aigua, la meva altra fixació són els animals. Depredo amb fruïció qualssevol pel·lícules, contes, llibres i documentals en què siguin protagonistes, tant se val si es tracta de riceronts, fants o tolins. M’agraden tots; especialment les bufandes, els cocodrils, els pipòpams, els comins i els peixos.

Com va ensenyar-nos el savi d’Érase una vez, la conjunció d’aigua i vida animal en un mateix espai i temps representa la quadratura del cercle: l’expressió suprema de la perfecció natural.
Fins ara havia gaudit com un godellet magrejant sardines i orades abans de ficar-les al forn, o banyant-me a la piscina de l’Aina; però mai havia experimentat el Nirvana com dimecres passat. Va ser a Rials, abocat en un safareig, després de voltar per les vinyes de les Costes. En principi, tot l’al·licient havia de consistir a llançar-hi quatre pedretes, però ben aviat em vaig adonar que les algues de les parets de la bassa amagava una poblada colònia de cranc americà. Em va faltar temps per arrencar un bri d’herba i utilitzar-lo com a esquer i ham alhora. I així, tractant de pescar-los, ens van passar les hores fins l’hora del crepuscle.

I encara per acabar-ho d’adobar, us diré que dissabte al matí i coincidint amb els actes de celebració del Dia Mundial del Medi Ambient, vaig recórrer les fonts de l’Esquerda, els Eucaliptus i el Safareig. Cadascuna té el seu què. Les primera és una gruta amb dos naixements. Com és fosca, no hi ha senyals de vida de cap mena. La segona ha tornat a revenir recentment com a conseqüència de les darreres pluges, i entre els rocs del fons vam divisar un capgròs en fase avançada de metamorfosi.

Però per a capgrossos, els de la font del Safareig. N’hi havia una munió, atrets pels milers de larves de mosquit que poblen una aigua estancada, bruta, pudent i calenta per efecte dels raigs solars: un autèntic brou de vida en plena efervescència subjecte a les escomeses depredadores d’una legió d’embrions de futures granotes. Ben mirat era fastigós, però jo m’ho vaig passar com les cabres ficant-hi els dits.