El comptaquilòmetres no falla. Els descendents genètics de Cal Canrubí són boits, esperitats i delerosos. Quan se’ls hi fica una cosa entre cella i cella no hi ha qui els pari. Amb motiu del 32è aniversari de noces de l’avi Nasi i la iaia Mo, la mama els va regalar un viatge llampec al santuari romànic de Concas. Havia de ser una escapada de low cost, però vist el preu de les creps (5,20 euros) i el cost dels meus capricis molt em temo que no haurà estat ben bé així.
Per ser-hi ben d’horeta i aprofitar a fons el dia, vam sortir de Borredà a les tres de la matinada. Una hora més tard, tot eren nervis: ens havíem endinsat en territori francès sense prou benzina i totes les estacions de servei o bé eren tancades o bé únicament funcionaven amb targeta de crèdit d’aquell país. A les 5:30h vam aturar-nos al Carrefour de Pàmies, promptes a assaltar algun usuari despistat. I així va ser. Qui ho havia de dir: un pobre home que empenyia un Peugeot 205 vell i atrotinat en punt mort va convertir-se en el nostre salvador!
L’albada ens va sorprendre prop d’Albí, i a les 10 en punt érem a l’entrada del temple. Mitja hora després començava la visita comentada als capitells del deambulatori. Els ullets de la iaia espurnejaven i la boca li feia suquera en veure el timpà, fins al punt que se li van tallar els llavis de tanta babaia. Després de disparar centenars de fotografies i un cop feta la reserva a l’hotel, vam fer una petita ruta circular que ens va dur als castells de Senergas, Entreayguas i Espalion, les esglésies de Perse i Bessejouls (magnífic altar elevat) i al paratge geològic de Bouzouls.
Per sopar, doble ració de timpà a la terrasseta de l’hostal del davant. A l’església s’hi feia un concert, però el meu recital era l’aire lliure. La vesània em va posseir: xiscles i corredisses amunt i avall fins l’hora d’allitar-me. I un cop al jaç, encara vaig fer unes partidetes a l’ordinador i vaig emprenyar la mama fins a treure-la de polleguera. “Si us plau, aquest nen no m’estima”, gemegava. Ji, ji, ji!
A les 7h, la mama –contorsionada i adolorida per aquell menage a trois- va abandonar-nos al llit, del qual no en vam sortir fins a les 11 tocades. Els avis ja havien visitat el tresor de Santa Fe i voltat pels carrerons del poble, de manera que vam iniciar el camí de tornada a casa amb parades a Vilafranca de Roerga, Najac i Còrdas d’Albigés. A les onze de la nit arribàvem a Borredà, i a quarts de set ens tornàvem a llevar per baixar cap a Alella. He obert els ulls quan el pare m’ha arrencat del seient, a punt per pujar ben rabent les costes del Rost camí de l’escola. Buaaaaa! Avui sí he plorat.
Ei noi!!! amb el munt de coses que t'han passat, com és que no publiques cap post??? això d'anar a l'escola és tant estressant que ja no et queda temps per escriure oi?
ResponElimina