L’avi Paco

En Paco està ben fomut. Està tocat des de fa molt de temps per culpa de l’alzheimer i el càncer, però la davallada s’ha accentuat arran de l’últim episodi de febre i el seu pas transitori per l’hospital. Per aquest motiu, en Paco ha estat ingressat durant un mes en un centre assistencial de Mataró. La Make hi va cada dia. L’afaita, li duu roba neta i l’ajuda a menjar.

Fa un parell de setmanes el vam anar a veure. El pati de la residència té reminiscències indianes -és el claustre d’un convent del segle XVIII, esquitxat de palmeres i ple de tórtores- però els passadissos i les habitacions són ben rònegues. Vam trobar en Paco absent i molt afeblit, amb la mirada perduda i sense esma per parlar. Res a veure amb els seus companys de planta: persones d’edat diversa i extremadament actives però ben tocades del bolet. Un cop fora del recinte vaig espolsar-me la por escènica que m’havia envaït, i vaig dedicar-me a encalçar tots els coloms de la ciutat. Abans de tornar al cotxe ens vam acostar a la platja. Sense sabates i de la mà de la Make vaig remullar-me els peus. “Qui hi ha aquí dins?” Peixos. “I balenes?”