El passat 1 d’octubre vam anar a veure en Francisco Roura. És el pare de la Teresa. El papa li volia portar en mà el llibre Recordant les veus d’Alella com a mostra d’agraïment per les atencions que va dispensar-li a l’hora de compilar informació sobre les mines d’aigua de l’antic mas Isern. En Francisco n’és el masover i té una memòria prodigiosa, a més de ser una persona afable i molt noble. Sempre ve de cara, i això ho és tot avui dia. Ens va explicar moltes coses –tant de la casa com de les seves sortides a la muntanya- i ens va obsequiar amb un gran gotim de raïm negre d’una varietat de taula innominada. Abans proliferava a les eixides de mig poble, però actualment només se’n troba a Can Magarola i Can Flo. El gra és dur, la pell aspra i el gust dolçot. Com he dit, només li volíem a dur el llibre, de recent publicació, però se’ns va fer fosc. Mentre els adults –el papa, en Francisco i son fill, el Quico- parlaven a peu dret de l’humà i el diví -com vulgarment es diu- jo jugava amb els quissos i emulava la figura del tretze vegades campió del món Ángel Nieto muntat sobre una Derbi vella i atrotinada. Què passa? En Gelete tampoc no aribava als estreps! Mentrestant, la Teresa s’entrenava a fer-me de mare i em donava conversa: “Arç ves amb compte”, “Arç no facis això”, “Arç no facis allò altre”.
Al rellotge de sol de la façana de Can Magarola s’hi llegeix un adagi que diu així: “bla, bla, bla... aprofita el dia”. Es pot ben dir que, aquella tarda, vam negligir els consells de la saviesa popular. Vam marxar al capvespre, complaguts amb la idea que dissabte ajudaríem la família a collir el raïm de la vinya, però aleshores no sabíem que l’oratge ens jugaria una mala passada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada