Un diumenge a Urgències

Com ja és costum des que vaig passar part de les meves vacances a Borre –malacostumat pels lavis-, cada nit dormo al llit dels pares. M’he empescat una magnífica història de terror –una mena de teatre molt mal interpretat- que els pares semblen resignats a empassar-se. Els dic, amb llàgrimes als ulls, que la meva habitació “fa por”. I què fa por? Qualsevol cosa. Avui pot ser la gallina de peluix, demà la porta i au, anar fent.

D’aquesta manera aconsegueixo dormir al seu llit. Si tinc sort i no es desvetllen de matinada, m’hi estic fins l’endemà. En cas contrari, s’aixequen i em traslladen al meu. El més habitual és que cada nit es produeixin diversos trasllats en tots dos sentits, depèn dels atacs de pànic que em sobrevinguin.

La nit de dissabte era una d’aquestes. Però els meus crits de quarts de cinc de la matinada tenien quelcom diferent: estaven amarats d’una suor intensa i d’un front ben calent. Tenia febre. 39,6.

I aquí comença la meva dieta dels darrers dies, a base d’Apiretal cada 6 hores. El matí el vaig passar pengim-penjam. Feia ulls de tita, però la visita dels lavis i de tota la colla de Borredà semblava que m’havia distret. A la tarda, però, i vist el termòmetre no baixava dels 38 graus, els pares em van tornar a portar al metge.

Les Urgències de pediatria de Can Ruti semblaven un camp de refugiats kosovars, ple a vessar de gitanets, compadres i amants del túning. Un cop a dins i vist el precedent de divendres, vaig oposar resistència en tot moment. Semblava que em torturessin. “No, noooooo”, gemegava. Em van prendre la temperatura, em van mirar les orelles, em van auscultar el pit i l’esquena, em van prendre mostra de la gola amb un pal de gelat i em van fer pixar en un potet de plàstic. La diagnosi: principi d’infecció vírica. El tractament: antibiòtic i repòs a casa durant 10 dies. Vatua l’olla!