Ja estic millor

Després de tres dies reclòs a casa per prescripció mèdica i voluntat pròpia –ja que així puc passar-m’hi el dia jugant als dracs i les nenes de l’ordinador-, dijous vaig tornar a escola.

Aquest cop –i com a primícia mundial- m’hi va acompanyar la mama. I m’hi va portar caminant –ooooh, això sí que és un veritable scoop! Cròniques del carrer diuen que no sols no vaig fer cap raro a l’hora d’entrar sinó que m’hi vaig quedar prou de bon grat. Sense escarafalls i demostrant una certa indiferència. I doncs, què us pensàveu?

Com a únic apunt digne de menció us diré que m’ha fet molta gràcia el comentari que les monitores de menjador han deixat escrit en el meu diari. I és que al costat de l’observació que no he menjat “gens” del primer plat, han emplenat la casella que diu “amb molta ajuda”. Si ajunteu els dos conceptes us adonareu de la contradicció, ja que sembla que digui que no he dinat res per acció de les monitores. Potser tenia gana i elles m’han impedit de sadollar-la?

El dinar no ho sé, però el xarop està clar. No el vull per res del món. Divendres gairebé no arribo a escola perquè vaig muntar un ciri, rebolcant-me per terra i fument el xarop per aquí enllà. Amb bones paraules, els pares me’l ofereixen en una tasseta, però m’hi resisteixo, així que m’immobilitzen i me l’acaben injectant a la boca amb una xeringa. Buaaa, buaaa! Quin drama! Sóc un exagerat, perquè de fet no és tan dolent. Casualment ahir vaig tenir prou a caçar al vol un comentari afalagador de l’Aina –“mmmm, és el xarop que més m’agrada!”, va dir- perquè me’l begués d’una glopada.