S’ha corregut la veu que a les muntanyes del rerepaís ja s’hi fan bolets. Moltíssims. Fins a l’extrem que tant en Serrano com la mama parlen de terres on s’hi fan a milers i omplir un cabàs és cosa de mitja horeta. Per a la tieta Anna aquests rumors s’han tornat cants de sirena. Voldria fer com la mama: llevar-se a les cinc de la matinada d’un dia feiner i tornar a Alella a migdia amb el desig acomplert, però la mandra i les cosinetes li ho impedeixen.
Per fer-li passar la síndrome d’abstinència, dissabte a la tarda vam sortir a passejar per la muntanya. Dúiem tres cistelles i no en vam trobar cap ni un, per la qual cosa vam acabar arreplegant quatre gotims de raïm i sengles grapadets de figues i cireres d’arboç.
En el nostre camí cap al Turó d’en Galzeran vam superar tota mena d’obstacles. L’Aina va plorar cinquanta vegades, i potser em quedo curt. Si no era un all era una ceba: l’esgarrinxada d’un esbarzer, l’escomesa dels gossos... Sembla mentida, tan gran –tant d’edat com de mida- i tan tova alhora!
En canvi, l’Araitz i jo vam completar l’excursió sense remugar. Vam arrossegar l’Eira costes amunt, vam sucar els peus en un bassal com si fóssim senglars i vam llepar el terra ara i adés. Vam tornar sans i estalvis de miracle. Les nostres ànsies d’aventures i emocions fortes van empènyer-nos a experimentar el pessigolleig elèctric que provoca acaronar amb les mans suades un fil de pastor connectat a una bateria.
De tornada, vam omplir la banyera amb aigua ben calenta i vam deixar pansir les nostres pells des de l’hora del crepuscle fins al xiulet d’inici del partit que enfrontava Barça i Atlètic de Madrid. I allí van quedar, consumint-se en un tou de llim i pèls, els klics i els animals amb qui havíem compartit capbussades i vapors de boira espessa mentre nosaltres celebràvem amb olives i patates una golejada d’escàndol: 6 a 1.
Després de tanta bogeria, vaig caure rodó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada