Adéu, Paco

No me n’he adonat, tot i que el papa m’ha pujat a escola camp a través. Hem aparcat el Sukin a la rampa de la Vinícola i, en comptes de pujar-hi pel Rost, ens hem enfilat a la tanca de Can Calderó i hem creuat a coll fins al camí de Can Serra. Calia guanyar temps al temps per deixar-me a escola i retornar a casa.

A tres quarts de nou, havien trucat la Make des de la residència de Mataró on s’estava en Paco per dir-li que es trobava molt malament, que s’acostava la seva hora. Va ser una mentida pietosa, una manera ajornada de dir les coses perquè en Paco ja havia marxat.

No ho vaig saber fins l’endemà, quan el vam enterrar. I potser ni això. Era l’únic vailet que va assistir al sepeli i tothom va mirar de distreure la meva atenció, de manera que l’última imatge que tinc del besavi –si és que en retinc cap- és la de quatre dies abans, dilluns, quan el vam visitar.

S’estava al llit suant de valent i amb les mans tan agitades que calia aferrar-les amb força per fermar-les i acaronar-les. Al canell portava un catèter pel sèrum i duia els peus embolicats amb benes per no fer-se mal. Els maxil·lars li espetegaven talment el repic d’unes castanyoles, fins al punt d'esqueixar-li alguna dent. Tenia la cara ben xuclada, el coll molt inflamat pel limfoma i la mirada perduda, clavada en un punt fix del sostre de l’habitació. Deia que veia places blanques. Vaig saludar-lo amb una rialla i vaig demanar “què li passa al Paco?” en més d’una ocasió sense entendre res de res. Quina tristor.