Luxe per a tots

Hem tingut un cap de setmana complet. Divendres vam anar al Lidl [lídal], el paradís dels goluts i de les capses de cartró. Aquest cop vaig ser jo qui va fer la llista de la compra: sucs, morro de porquet, Fanta de llimona i de taronja (marca Siti, és clar), colola blanca (marca blanca, evidentment) i una extensa llista de beuratges carbònics i succedanis carbonatats. Heu de pensar que l’endemà venien els lavis i els havíem de rebre com cal.

M’ho vaig passar pipa, al Lidl: vaig donar cítims al homeless de la barba que toca l’harmònica al costat dels carros i vaig disparar totes les alarmes de les caixeres cada cop que em saltava les cues per anar a fer caca al lavabo. I és que els Lidl's –tant se val si és al Masnou, Berga o Ripoll- estimulen la meva inventiva i són font d’anècdotes que passaran als annals de la meva infantesa.

- “Mama, això són polles!” i “oh, mira quantes polles!”, cridava insistentment davant l’astorament dels altres clients.

- “No, fill, són llaunes”, es disculpava la mare.

Com de costum, vaig canviar els articles de lloc i vaig esquinçar alguns embolcalls. En altres sufícies més emperifollades tot està controlat per càmeres de videovigilància i els empleats són fastigosament esquerps [com al Sorli], però l’ambient familiar i multicultural -entre zoco i badulaque- que es respira al Lidl convida a triar i remenar.

Ho veus en els avis, que tot ho masseguen. A mi em tornen boig les porqueriotes alemanyes, com les bosses de llaminadures de quilo i mig de pes. No sé què ho fa, potser són aquells colors llampants i aquells animalons i gnoms tan mal dibuixats... exactament els mateixos atributs que repugnen el pare.

- “Deixa això”, m’ordena, i jo engego a córrer pels passadissos cercant l’empara de la mare.

- “No, papa, no m’atrapis!”, imploro entre gemecs.

Un cop situats a la cua i fent gala d’una gran destresa, els pares distreuen sempre la meva atenció i es desprenen dissimuladament d’aquells dolços tan radioactius. Aquest cop, per compensar-ho, la mare em va regalar 200 grams de pernil d’aglà i, és clar, entre l’excusa del nen afamat i la mare enriolada i enrojolada, el carnisser encara ens en va donar tres talls de propina que vam deglutir in situ ipso facto. Ja ho diu l’eslògan: luju per a tots i luxe per a uns quants.