Efectivament, aquella nit va ser llarga. I no va ser pas l’única. En vindrien de noves. Tot i l’Apiretal, la febre no baixava gota. Vaig deixar el coixí i el llençol del llit ben xops. Els mocs em dificultaven la respiració i feia uns roncs com els de l’avi. La mama em va inspeccionar el coll amb el llum del frontal. Era ben ple de pus. Me’n feia tant, de mal, que ni menjava ni parlava. A mig matí vam anar a Urgències. Com de costum, la sala d’espera de Can Ruti semblava un camp de refugiats de l’ACNUR assolat pel virus de la malària: gitanets, negrets, magribins, xicanos i xinesos, enfebrats i endormiscats. M’hi vaig passar prop dues hores tractant de conciliar el son abans no em van atendre. Un cop a dins, em van despullar, em van auscultar el pit i l’esquena, em van prendre la temperatura, em van pesar (15 quilos), em van ficar un palet de gelat a la gola, em van receptar antibiòtic durant 10 dies i encara em van regalar l’instrument de plàstic amb què em van fer la prova de les angines (una mena de Predictor de forma quadrada).
Abans de tornar a casa, vam passar pel Makro. La mama m’havia promès que si em portava bé al metge, em regalaria un cotxe. I va complir. Me’n va comprar una capsa de 12, i -encara millor- un pot de 5 quilos de dulives negres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada