Dissabte al vespre va arribar la iaia de Borredà, disposada a fer-se càrrec de mi. Era clar que dilluns no aniria a escola, ni dimarts, ni dimecres. A la pràctica, el meu estat de salut acabar esdevenint un segrest d’una setmana de durada. No sabria pas dir-vos qui feia de segrestador i qui de segrestat, ja que la síndrome d’Estocolm ens va posseir als dos: 24 hores al dia enganxats l’un a l’altre, fins al punt de allitar-nos plegats i anar juntets al lavabo a fer cacones.
És clar que no n’he fet gaires, de trunyos, aquests dies. El mal de coll i la tonteria de tenir la iaia al meu servei han inhibit la meva apetència. He sobreviscut a base de colats, fantes i altres líquids.
Com a única fita destacada de la setmana, ressenyarem el bany de dimecres al vespre. Hi va sortir un brou que hauria fet les delícies dels godalls més exquisits! Feia més d’una setmana que no m’ensabonava la closca ni em rentava la tita.
I així, sense pena ni glòria i consumint-nos mútuament iaia i nét en una lògica autodestructiva que ens duia de pet a sumir-nos en l'agorafòbia, va arribar l’hora en què vaig dir prou i vaig exigir sortir de casa. I no per anar a precisament a escola. Volia anar a Borredà.
- Arç, és molt lluny Borredà...
- Ja, pos anem amb cotxe.
- Però la iaia no té cotxe...
- Pos anem caminant.
I allí em teniu, palplantat, davant la iaia, sense pantalons però amb la motxil·la al coll i les sabates posades, a punt per marxar. Divendres, finalment, vam marxar a Borredà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada