iaia, no saltis!

M’he llevat tard i no em volia vestir. Finalment, a quarts de dotze, hem sortit cap a Pedret. M’ha seduït la idea d’anar al riu: “hi ha pipòpams?” En canvi, allò de visitar un “castellet” –com eufemísticament s’hi ha referit la iaia- no m’ha agradat gens: “jo vull anar al riu!”.

La mama encara no havia aparcat el cotxe, que jo ja era vora l’aigua, llançant-hi pedres. Quan l’avi s’ha ben mullat els peus ha estat l’hora d’enfilar-nos cap a l’església de Sant Quirze. Hi he pujat tot solet.

Un cop a dalt, hi hem entrat. Ràpidament he reconegut l’orant a la capçalera de l’absis, una figura retro i demodé per als cànons del segle X que la iaia duu en un penjoll. També he vist un llop, que no m’ha fet ni fu ni fa. Mentre els adults sentien les explicacions de la guia i es feien un fart de fotografiar els frescos de les absidioles, jo lliscava de bocaterrosa pel tobogan del transepte.

Abans de tornar a casa, hem passat pel riu. Ha estat aquí, sota el pont que un dia travessà el Comte Arnau, on he viscut moments de gran angoixa. El papa i jo ens entreteníem jugant amb els bitxos que el pare rescatava del corrent de l’aigua i jo esclafava a les roques.

Tot d’una hem vist la iaia a l’altra riba. Quina sorpresa! Ens volia fotografiar de front. Després de saturar la memòria de la càmera, la iaia m’ha etzibat:

- “Vinga, fes-me lloc, que salto”.
No me’n sabia avenir: com diantre pretenia saltar una rasa de quatre metres sense caure a l’aigua o fer-se mal?

- “No iaia, no saltis!”

I la mama, només per burxar-me:
- “Sí iaia, salta”.

I jo:
- “No, no ho facis!”, cridava, allargant-li la mà.

I mentre jo plorava, la resta reia. Era mentida, però ja sabeu que “a mi no m’agraden les bromes”.