Santa Anna

Ja us he explicat en alguna ocasió que m’estimo amb bogeria l’Anna i l’Aina. L’Araitz també, però una mica menys.

Tot sovint, quan surto de classe, li dic al pare: “vull anar a casa de l’Anna i tu no vens”. Habitualment, el pare em recull sempre a quarts de cinc. Tret de dijous; és el dia de les juntes de govern i dels plens municipals. En lloc d’ell, em ve a buscar la Make. Però la Make se n’ha anat una temporadeta a Muixagones i la iaia Mo -un cop reestablert jo- se n'ha tornat a Borredà, de manera aquesta responsabilitat ha recaigut en la tieta.

Com la iaia de Jesús de Natzaret, la tieta Anna també ha de suportar estoicament moltes malifetes. Santa paciència, la d'aquesta mainadera: aguantar tres criatures tota una tarda d’hivern tancades a casa! Quan no plora una, en plora una altra; quan una té caca, l’altra té gana, i quan una no cau, l’altra l’està picant... Sort que és una bonassa i ens deixa fer la nostra. Gairebé tot li està bé o tant li fa, com deixar-se pintar la cara amb el seu maquillatge o posar la casa potes enlaire.

Ai, quina diferència amb casa meva, sempre tan neta, tan endreçada i tan avorrida! Si l'Artal m'hi volgués, no em faria res que m'hi adoptessin.