El drac de Guimerà

Borredà és un somnífer. No sabem si és conseqüència del dolce far niente, de la calefacció o de totes dues coses alhora.

El dia abans havíem pactat que ens llevaríem d’hora. Jo feia hores que voltava dret, però els pares no van moure el cul fins a les onze. Estava cantat que a mitja tarda el pare se’n penediria. I així va ser. El crepuscle ens va sorprendre camí de Santa Coloma de Queralt, amb el temps just per veure els reis d’Orient a la portalada de Santa Maria de Bell-lloc.

Vam iniciar la nostra efímera visita a la Segarra a Vilagrassa, a tocar de Tàrrega. He sentit a dir que el pòrtic era una meravella i que fins i tot hi apareixen representats dos elefants enfrontats. No en puc donar fe, ja que l’eix transversal em va deixar k.o.

Vaig obrir els ulls a Verdú. Gran poble: castell (coronat per l’estelada), centre productor de ceràmica i seu del museu de Joguets i Autòmats. L’espai tot just tancava les portes, així que vaig haver de conformar-me amb les figuretes esculpides a la portalada de l’església. Estaven prou bé, però passava tant d’aire i feia tant de fred que em vaig refugiar al cotxe.

Tot seguit, vam enfilar la vall del riu Corb en direcció a l’Alt Gaià. Arrecerats en un racó del porxo del santuari barroc de la Bovera, vam cruspir-nos una plata de croquetes i truita de bolets. Eren les tres i no vam poder accedir-hi a veure les restes romàniques d’una hipotètica galilea. Hi haurem de tornar.

El pare es va interessar per un dels escuts representats al fust de les columnes: una ala que recorda molt i molt la d’Alella. A Guimerà trobem el símbol heràldic de la família Alemany pertot: a la portalada gòtica de l’església parroquial, a la capella de Sant Esteve i al capdamunt de diversos portals de la vila closa. No és l’única ressonància que ens resulta familiar. Obert a mitjan segle XVI, el portal del Nord és també anomenat d’Èvol. Aquest vescomtat de l’Alt Conflent passà el segle XV a mans de la família de Castre-Pinós, senyors de la població. I vescomtessa d’Èvol era Pilar de Sarriera, filla del marquès de Barberà i de la Manresana, propietària de Can Tito Serra i titular del subministrament d’aigua de boca a Alella entre 1907 i 1967.

Acotacions a banda, Guimerà em va entusiasmar. Vaig remullar-me els peus a tots els bassals. N’hi havia un munt. Tingueu en compte que tots els carrerons estan enllosats i tenen el ferm ben irregular. Com a valents, vam pujar a la torre del castell. Hi viu un drac que escup foc per la boca. D’un cop de cua va esberlar la fortalesa, que ha estat reconstruïda recentment. L’avi hi anava al davant, obrint pas, i després nosaltres sense fer gaire remor, per si de cas. Dalt del terrat se’ns va congelar el rictus. Bufava un vent gèlid que podies sentir als pulmons!

Després de tantes emocions viscudes i amb un viatge de tornada tan llarg pel davant –Igualada, collada del Bruc, Manresa- no és estrany que m’adormís com un soc.