El país dels Pirineus

Cada cap d’any, la Marianna i el tiet Nyanyo tenen l’estrany costum de fer una escapada a Andorrra a enterrar-hi calers. Jo prou hi volia anar. M’havien promès que tocaria la neu.

La iaia va convèncer el pare amb cants de sirena: “anirem a veure romànic”. De fet, volíem passar per Ars per raons òbvies, però no vam veure el trencant a temps i de seguida vam ser a la duana, gairebé sense adonar-nos-en.

Planificar un viatge que combini de forma equànime cultura i shoping és difícil. I que a més complagui tothom, impossible. És com el cafè per a tothom d'en ZP. Ho vam comprovar a Sant Julià de Lòria. Mentre la iaia i el pare aixecaven acta de l’assetjament al qual els blocs de pisos sotmeten l’església parroquial -una agressió que no quedarà impune per als Amigos del Románico-, la resta d’integrants de l’expedició s’estaven ben calentons al Pans’n’Company! A Santa Coloma i Sant Climent de Pal almenys van tenir la delicadesa de baixar del cotxe. Jo m’ho vaig passar pipa clavant puntades de peu a la neu!

Esperava dinar en alguna borda, però tant se val. Vam fer un àpat típic muntanyenc a base d’entrepans de pernil dolç, nyoquis i bacallà a la llauna en una granja-restaurant de la capital. En acabat, vam entaforar-nos als magatzems Pirinees. Mentre tothom voltava amunt i avall, jo vaig consumir una hora de rellotge assegut davant la botiga d’animals mirant les evolucions dels peixos i els ocellots. No era gaire emocionant, però era un forma d’immunitzar-se davant de tanta irracionalitat.

Heu vist mai una país més insostenible que Andorra? Tinc curiositat per conèixer el rebut elèctric del país. Necessiten la central nuclear de Vandellòs només per fer funcionar el llums de Nadal!

He sentit a dir alguns llumeneres que els catalans no podrem ser mai sobirans perquè el nostre benestar –i àdhuc, la nostra supervivència- depèn fonamentalment del mercat espanyol. I els andorrans, són realment independents? Home, bé tenen un estat propi (i presència a l’ONU i seleccions esportives de tercera regional...). Tant se val que el país i els seus governants siguin l’antítesi de Kioto i comprometin a cop de túnel, viaductes i ampliacions dels dominis esquiables la conservació de les valls axials de la serralada. Tant se val que el país importi el 100% dels hidrocarburs que consumeix i despatxa en estacions de servei –per cert, a preus més econòmics que els dels països proveïdors- i el 96% de l’energia elèctrica. Tant se val que Andorra exporti a l’estranger bona part dels residus que generen els seus 83.000 residents i els milers de visitants que s’hi atansen diàriament. Tant se val que el col·lapse circulatori sigui un fet habitual i que ja hi hagi qui proposi canviar la marca turística per la de Kwaland –Queuland, en anglès-, el país de les cues.

Nosaltres vam trigar tres hores a passar la frontera, i això que aquell dia els agents de la Guàrdia Civil estaven de tertúlia i no escorcollaven cap vehicle.