M’entusiasmen els vehicles motoritzats: els cotxes, els camions i els tracors. D’aquests darrers, em fan molta gràcia els que apareixen a la pel·lícula del Muquín (Cars). Fan el paper de les ovelles, porugues i gregàries per definició. Fan pets de fum quan s’espanten i fugen en estol quan se senten inquietades.
En la vida real, els tracors són l’oposat. Són els cosins de les excavadores i, com a tals, són robustos, valents i vigorosos. Una mica com els riceronts. Res a veure, doncs, amb aquell ramat de vells tracors rovellats que pasturen herba a la pel·li...
Creieu-me, sé de què us parlo. En Bob Manetes en té un de molt feiner que s’anomena Trac i és amic d’en Carbassot. Fora de la tele, ahir en vaig veure un parell a l’hort d’en Pau. Els conduïa en Rafael Puig i tots dos eren germans, perquè es deien igual: John Deere.
Un era groc i l’altre verd. Tot i ser més vellet i molt més lent, el groc era també el més fort. No tenia rodes, sinó que lliscava sobre unes cadenes. El pare em va dir que era una eruga, però estava clar que era un tracor. Al darrere duia un rasclet de punxes que arrencava la sorra.
Feta la feina, va entrar en escena el verd. Es veia que era més jove perquè anava ben lleuger d’una banda a l’altra del camp, sense parar, equipat amb una arada. El groc “subsolava” i el verd “solcava”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada