Sovintegen les tardes que passegem una estona pel Bosquet abans de refugiar-nos a casa. De vegades m’hi trobo en Martí i els seus avis, i d’altres faig la meva: cullo pinyes, trenco branquillons -m'agrada el seu crec-crec!- i faig equilibris damunt les arrels someres dels pins. El papa m’observa de reüll i aprofita l’estona per fer les trucades que té pendents. Les flors de les herbes que abans eren grogues són ara ben pansides, i en el seu lloc han aparegut una mena de campanetes; petites feixines de punxes que semblen aranyes cap per avall. Si t’hi acostes, ja has rebut: n’hi ha prou de fregar-les lleugerament amb una peça de roba per endur-te-les totes ben clavadetes. Són empipadores, perquè traspassen la tela i fan mal, però no puc negar que m’agrada arrebossar-me els pantalons. Quan els tinc ben plens, llavors m’assec i demano ajut per extirpar les agulles dels pantalons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada