-ito: Des de fa tres o quatre mesos sóc conscient que al món hi ha moltes llengües. A casa parlem català, però a la televisió hi predomina una altra, que anomenen castellà. És per a mi, la castellana o espanyola, una parla intel·ligible. L’entenc força bé, però no sé utilitzar-la gaire. Però el meu monolingüisme toca a la fi.
En les darreres setmanes he descobert el mecanisme per traduir al castellà els vocables catalans. És tracta d’una regla facílissima que no falla mai consistent a afegir una vocal (a per al femení, i o per al masculí) al final dels mots acabats en consonant. Així, si blanc és blanco i un és uno, gegant es diu gegando; petit, petito; conill, conillo; vuit, vuito... i au, anar fent.
Allò que més m’agrada, però, és emprar els diminutius castellans. Els trobo tan “monos”. Ara, l’avi ja no es diu avi, sinó avito. La mama és la mamita; el papa, el papito; la iaia, la iayita, la Marianna, la Mariannita i en Romà, en Romanito!
En les darreres setmanes he descobert el mecanisme per traduir al castellà els vocables catalans. És tracta d’una regla facílissima que no falla mai consistent a afegir una vocal (a per al femení, i o per al masculí) al final dels mots acabats en consonant. Així, si blanc és blanco i un és uno, gegant es diu gegando; petit, petito; conill, conillo; vuit, vuito... i au, anar fent.
Allò que més m’agrada, però, és emprar els diminutius castellans. Els trobo tan “monos”. Ara, l’avi ja no es diu avi, sinó avito. La mama és la mamita; el papa, el papito; la iaia, la iayita, la Marianna, la Mariannita i en Romà, en Romanito!
Aquell japonès que sortia per la tele i deia allò de "el català és fàcil" tenia raó. I també n'hauria tingut si hagués dit que "el castellano es hacil" o potser "facilo". Ai, el castellanito, que ens les fa passar magres...
ResponElimina