No sóc conscient d’haver tocat la neu abans dels 3 anys. No dic no que l’hagués vista, però no me’n recordo. Aquest hivern ha estat el primer cop que l’he palpada. M’ha causat una sensació agradable i un pèl estranya alhora. És freda, humida, gairebé molla, i ho cobreix tot d’un tel blanc que encoixina les figures i fa que semblin artificials, de cotó fluix.
La vaig veure per primer cop als cims del Cadí, camí d’Andorra, i la vaig trepitjar a Pal. L’endemà va nevar a Borredà. No s’hi veia res a dos pams de distància. Una boira baixa va esborrar el cel i les muntanyes, i ens vam quedar sense paisatge.
Vam estar de sort en el moment de marxar. Sense voler, en Joan i l’Assumpció ens van obrir via. Cinc minuts més tard i hauríem quedat travats a la carretera. Només hi ha una persona capaç de desafiar les inclemències del temps; faci fred, pluja o vent, el caminador de Vilada avança tothora a bon ritme pel lateral de la C-26, jugant-se la pell a cada revolt.
La neu també va fer acte de presència al Maresme. Durant tres dies, la silueta de la carena litoral va estar enfarinada i en molts carrers s’hi va haver de llançar sal per evitar la formació de plaques de gel. Feia sis anys que a Alella no veien cap floc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada